Ja veig el final

Comencen les vacances de Setmana Santa. Els primers dies són els millors, ja que tens molt temps per ocupar, moltes il·lusions i encara ho pots fer tot.

Aquests primers dies han estat la preparació final dels ceps. Tenim dues feixes de ceps en una vinya que varem plantar nosaltres mateixos, 25 de merlot i 25 de cabernet sauvinyon. Els varem comprar en Vilafranca del Penedes, procedents d'un viver d'Itàlia i amb qualitat certificada. Tan sols dos d'aquests ceps no van arrelar, la resta tots be.

Aquesta primavera serà la tercera que viuran. L'any passat van produir alguns gotims que van arribar a vi, però pocs, ja que una vegada més els varem haver de compartir amb els senglars. Ara els hem podat per fer-los créixer en dues fileres, una a cinquanta centímetres del terra i l'altre a un metre deu centímetres. Aquest tercer any estem conduint dues vergues a la filera de dalt, amb la intenció de que els gotims de dalt segur que siguin per nosaltres ( i a més serà menys feixuc el treball ).

A l'altre camp, el gran, hem acabat amb la poda dels avellaners, i tan sols queda un matí de feina per acabar de podar els ceps. Ara els volem conduir millor per facilitar el treball del tractor ( que les vergues no vagin cap als costats en excés ) i que no hi hagin masses gotims a ran de terra. Cap al setembre mirarem si cal posar una xarxa per protegir-los dels animals i ocells.

Aquest hivern havíem plantat calçots, i encara tenim dues rengleres per menjar. Ha estat una satisfacció per a mi menjar calçots que jo mateix havia plantat.

Per cert, avui ja he passat calor de veritat al migdia treballant. Els freds de l'hivern ja sembla que marxen.
Aquest cap de setmana he tastat un vi negre Rioja excel·lent. Es tracta d'un Viña Real Gran Reserva del 96. És un vi d'un color vermell cirera fort, que te un pas en boca equilibrat, i que deixa un gust afruitat però en cap cas àcid, cosa que m'agrada molt. El preu és una mica alt, però per a una ocasió especial val la pena.

Un rioja clàssic per anar a diana assegurada

Preparant la terra

Sembla que l'hivern ja ha passat a millor vida. Les temperatures poc a poc van pujant, però el sol no es decideix a brillar amb força. Personalment no tinc pressa en que arribi la calor. Per una banda em trobo més actiu amb una mica de fresca, i per altra banda calor és sinònim d'estiu i acaben arribant les vacances. Les primeres, les de Setmana Santa.

En aquesta foto es pot veure les flors dels ametllers, i si s'augmenta clicant dues vegades en la imatge es pot veure una abella que fa la seva feina de polinitzar.

Tenia la por de que els freds haguessin malmès la floració, però em sembla que les flors "cremades" pel fred no arriben al deu per cent. El temps, savi, ho acabarà dient.

Aquest cap de setmana ja he començat la poda d'una manera seria. El primer dia vaig podar una filera de ceps emparrats que l'any passat ja els havíem treballat bé. La feina va estar ràpida, i el resultat gratificant.

Una segona filera de ceps eren sense emparrar i en estrella. Un dels molts savis que passen pel camí del costat de la vinya em va aconsellar que els hi deixes sols tres o quatre brots. Per provar ho he fet així, i a més per evitar que al setembre aquests ceps siguin el berenar dels senglars he deixat sols les branques que anàvem més cap a munt, i he anat tallant les que sortien o lateralment o cap a baix.

Per seguir, amb la feixa de raïm negre, he fet la mateixa operació dels ceps en estrella sense emparrar, i degut a que encara teníem les piles de fems per escampar he fet gimnàs amb la forca, quedant ja escampats a punt de passar el tractor.

El segon dia del cap de setmana ens varem dedicar a podar pressegués i pruneres, i a passar el tractor per la meitat de les feixes. Cap al final, en la zona dels avellaners, varem tenir avaria mecànica. Una part de l'eina del tractor es va trencar, i així aquesta part va quedar a mitges, per força.

Si haig de resumir, aquest cap de setmana ha tocat fer feines gratificants i ja tenia ganes de fer-les. Cada cop el camp està més bonic.

Un whisky clàssic, Cragganmore 12 anys

Avui presento un dels whiskies de la zona més coneguda de les regions d'Escòcia, la zona de Speyside. Es la zona més gran en extensió, i que té un major nombre de destil·leries de maltes. Correspon a la zona mitja del territori, i està caracteritzada per ser la subministradora de les quantitats més grans de malta per veure en "single malts" ( únicament elaborats amb ordi maltejat ) o per aportar el toc especial a les barreges amb els "grain whiskies" ( destil·lats a partir d'altres grans de cereals maltejats ).

Aquest és un dels maltes que més m'agrada, i per al meu gust és un whisky molt equilibrat, sense un contingut alcohòlic excessiu ni cap nota de gust dominant, i es pot disfrutar d'un conjunt de gustos equilibrats amb certes notes lleugeres de fumat , i un final dolç que pot recordar a brandy.

Per a començar a estimar el whisky és una bona opció, fàcil beguda i qualitat alta.

Per cert, sort que vaig esperar a podar els ceps, ja que la nevada i els dies de gelada posteriors han estat de campionat. Fins dissabte encara hi havia neu a la vinya, i diumenge el terra estava molt tou, amb poques possibilitats de treballar. Tan sols varem poder cremar branques de poda dels avellaners, ja que la veda per fer foc comença el 15 de març.

Primavera i fred

Torno a estar en un dilema. Dissabte feia un temps fantàstic, un sol de primavera. Els arbres ja donaven senyals de que això de deixar enrere l'hivern era veritat, com exemple podeu veure aquestes flors d'ametller precioses.


Vaig anar dissabte a la vinya decidit a començar a podar els ceps. Aquest any els vull podar de manera que quedin el més alt possible, a resguard dels porcs senglars. L'any passat van fer de les seves amb el raïm negre, i aquest any em toca a mi aprofitar-lo. Una altre cosa serà protegir el raïm dels ocells, però temps al temps.

A la nit, tot orgullós i cansat, veig el temps que pronostica fred tota la setmana, i possiblement neu a cotes baixes. Total, que una altre vegada és millor no intentar avançar-me i respectar els ritmes de la natura.

Diumenge ha tocat acabar de podar els avellaners, que no em feia massa gràcia però un cop acabada la feina ha quedat molt millor la vora del camí amb els arbres ben podats. Per cert, hauré de donar-me pressa ja que el dia 14 de març és l'últim dia per poder fer foc i cremar troncs i branquillons.

El racò d'escòcia

El dissabte tenia programat un dia al Pirineu, però amb la "borrasca perfecta" que va passar per sobre de Catalunya a mig fer l'activitat prevista va començar a ploure. No m'agrada estar a la muntanya mullant-me, i vaig decidir acabar abans d'hora.

A mig tornar em va venir a la memòria un racó que tenia ganes de conèixer, al poble de Borgonyà ( ben bé a tocar de la desviació de la carretera nacional a Puigcerdà ). Es diu el Racó d'Escòcia, i és un restaurant d'una colònia tèxtil del segle passat. En aquest restaurant vaig poder gaudir d'un menú molt correcte, amb plats de sempre però molt ben servits, i a un preu extraordinari. El que és més bo de tot això, també disposen d'una excel·lent carta de whiskys.

El lloc el tenia "fitxat" per un blog que segueixo, d'en joan mitjavila, que considero que és de lo milloret en opinions de whisky. Tenen una carta de totes les regions del whisky, amb explicacions, i pots des de prendre un chupito o una copa fins a comprar una ampolla. Les marques que tenen són molt bones, han escollit molt bé, i els preus són adequats ( des de les econòmiques fins a veritables joies cares ).

Si voleu donar una ullada al lloc, tenen una pàgina web en construcció que, ara per ara, ja és interessant ; www.racodescocia.com

Rioja clàssic

Aquesta vegada us vull presentar un vi que considero dins dels clàssics. Pocs invents i retrobar els gustos de sempre.

Vaig anar a un celler a Sabadell, prop de l'anomenada "zona hermètica", on en una nau hi havia una gran botiga de vins. A més d'una important col·lecció de whiskys, hi havia vins de tots els preus. Un cop fet el xafarder, vaig demanar consell i molt amablement i amb coneixement en van anar indicant el que volia.

Davant una gran multitud de vins, i per sortir amb alguna compra, vaig demanar un rioja clàssic amb un preu just. Em van aconsellar aquest Izadi Criança 2005, del que em varen dir que segur que quedaria bé.


Per acompanyar aquest vi vaig escollir un pernilet tallat a ma per un sopar de divendres nit. Entre els comensals va tenir un èxit sorprenent, amb comentaris de "aquest vi sí" inclòs per persones que no eren gaire forofes del vi. Color robí i gust equilibrat amb un to final de fusta, sense una graduació alcohòlica desmesurada.

Conclusió, una bona botiga a la "zona hermètica" de Sabadell, una bona recomanació, preu just, i una retrobada agradable amb el clàssic paladar rioja, que sovint convé.

Cal donar temps al temps

A primers de febrer, vaig estar treballant a la vinya podant els avellaners que hi havien, i cremant els branquillons. Em vaig anar embalant i finalment quasi vaig acabar de podar les quatre oliveres que em quedaven. Amb la feina distreta, un bon sol i un foc a prop vaig tenir la sensació de que la primavera era a prop.

A aquesta impressió va contribuir també unes tímides flors d'atmetller que començaven a brotar. Total, que semblava que no hi havia dubte, m'havia adormit i calia tenir una certa pressa a podar els ceps.

Comentant-ho amb el meu "guru d'agricultura" Miquel, la seva resposta va ser clara i fàcil. "Encara és aviat, pot esperar.."

En resum, les meves ganes de veure els ceps podats havien de tenir una mica més de paciència.

La veritat és que convenia l'espera. Els freds intensos d'aquests dies podien fàcilment haver malmès fort els ceps acabats de podar, ( ha fet entre -2 i -4 ºC a les nits ), i cal tenir en compte que fins a finals de febrer o primers de març no convé avançar una feina que pot anar en contra de l'objectiu.

Total, cal respectar els temps de les coses i no es pot córrer més del que toca. Cada cosa al seu temps.

Pago de Carraovejas

Aquesta vegada vull comentar un cas curiós de marketing. En una botiga de vins que de tant en tant vaig a comprar, la darrera vegada al preguntar si tenien algun vi especial que valgui la pena comprar, el botiguer em va aconsellar, sense cap dubte, aquest Ribera del Duero que és el Pago de Carraovejas, criança 2006.

El preu una mica alt, però el seu argument de venda era que ràpidament s'estava quedant sense i que era un vi que quasi ni ell podia tastar de la velocitat amb el que el venia.

Aquest cap de setmana l'he obert, i certament és un vi equilibrat, correcte, sense estridències i al meu gust sense destacar cap cosa per sobre les altres.

Per casualitat he tingut la pensada de mirar a internet què opina altra gent d'aquest vi, i quina ha estat la meva sorpresa al veure que arreu d'Espanya l'argument "ràpid que hi ha poques ampolles i marxa ! " era molt utilitzat, i sovint els que el tastaven no consideraven que la qualitat acompanyi aquesta empenta de marketing.

En resum, bon vi però no sempre val la pena creure el que et volen vendre, l'argument de venda sembla un tema de marketing, no de creació pròpia del venedor.

Tirabuixó de primera categoria

Aquesta setmana vull comentar un regal m'ha fet il·lusió, i que li reconec una gran utilitat per els que som una mica perepunyetes del vi.

Es tracta d'un tirabuixó una mica sofisticat i que a més és gran. Cal tenir espai per guardar-ho, però quan l'utilitzo em compensa el ritual.

Es tracta d'un primer estri ( a baix al mig ) per tallar la caputxa del coll de l'ampolla. És unes rodetes, dues boges i dues que tallen, i així es té el tall perfecte de la caputxa.

El segon estri, l'aparatós, és per treure d'una manera elegant el tap. Amb la palanca superior girada 180 º de la posició que es veu a la foto, s'abraça el coll de l'ampolla amb les tenalles. Es gira la palanca superior a la posició de la foto, i mentre es va girant el tirabuixó va entrant al suro. Un cop arribat al final, al desfer el moviment el tap surt d'una manera suau i sense errades. El que realment estem fent és introduir el tirabuixó d'una manera enginyosa perfectament guiat en el coll de l'ampolla, i així evitem les vegades que ens surt torçar el tirabuixó clàssic, i malmetem el suro i, a vegades, també el vi amb restes de suro caigudes dins.

Enllestint les feines d'hivern, Abadal del Pla de Bages

Aquest cap de setmana hem fet molta feina al camp. Des de fa dies hem estat recuperant una feixa gran que portava molts anys sense cuidar, i tres mitges feixes. En la feixa gran hi ha oliveres i avellaners, i en les mitges feixes hi havia ametllers que estan morts. Ara ja les donem per acabades de recuperar.

Per posar-les en producció hem comprat arbres fruiters, i d'aquí dos o tres anys esperem tenir fruita per al nostre consum. Hem comprat i plantat una noguera, dues pruneres, dues pereres, dos codonyers i una magrana, ah ! i dues pomeres.

Aquestes feixes han quedat com podeu veure en la fotografia. Ara el que cal és que els senglars respectin aquests arbres tan tendres, i que la primavera sigui prou plujosa per que no ens calgui regar-los, ja que no tenim aigua en el camp més que la pluja, i el que portem en bidons.


Per cert, sembla que comencen a despertar-se els arbres. Els ametllers estan treien els borrons, i això és senyal que l'hivern, tot i que tímidament, comença a perdre força.


Aquest cap de setmana he provat un bon vi, que no és de les zones vinícoles amb gran anomenada però resulta molt interessant tastar coses noves.

Es tracta d'un vi de la denominació d'origen Pla del Bages, i en concret he obert una ampolla del Abadal 3.9 . Te color negre molt intens, aporta unes olors de pruna i cirera al nas, i passa molt suau en boca. L'he trobat que proporciona un final equilibrat, i si cal destacar un punt en concret dóna un cert record de terra. Aquí el teniu