Espai que recull les experiències d'un aprenent de pagès. Exposo com són de senzilles les coses ben fetes, la facilitat en que es fan coses equivocades, i com una afició pot implicar tantes activitats, fetes amb il·lusió. També m'ajudarà a tenir memòria, i hi trovareu un espai d'intercanvi de maneres de fer i d'entendre el vi i el whisky

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Desfer mites del vi : obrir el vi i una bona història de marketing

Aquesta entrada fa temps que la volia fer i cada vegada que m'hi posava era més difícil. Aquesta nit he pensat que ja era hora, i que havia de guanyar-me a mi mateix.
Una de les frases que no entenia era la de "obrir el vi". Quan la sentia, pensava que era obrir l'ampolla, però no era això. Per obrir un vi, o deixar que el vi s'obri, en l'entorn dels que volen descobrir totes les facetes del vi és una altre cosa.
Sovint un vi, per estar dins l'ampolla, es desenvolupa i creix de mica en mica. Quan trèiem el tap i el servim, una gran part dels vins donen ja una gran barreja de sabors, olors i sensacions que a mi ja em costaven molt desxifrar, anar separant uns aspectes dels altres, i anar apreciant-los. Tot i això, sempre em quedava en la memòria algunes frases com " de mica en mica aquest vi desenvolupa tota la seva potència i ...."

Fa uns dies vaig obrir una ampolla d'un vi negre, el Magnòlia de les bodegues Jean Leon. Aquest vi prové de raïm cabernet sauvignon i merlot, i és un bon Penedès. En aquell dinar no vaig acabar l'ampolla, era un bon vi però atapeït, sense destacar per cap atribut per sobre dels altres. Dos dies després vaig recordar que encara en tenia una mica, i vaig servir-me la resta. Aquesta vegada el vi era molt diferent. Tenia una fragància de flors molt agradable, i un sabor dolç sense ser enganxifós, juntament amb uns records finals de fusta que deixen molt bon paladar.
En aquest moment vaig entendre que havia deixat "respirar" aquell vi en l'ampolla, l'havia deixat en contacte amb l'aire per que s'obris, i per fi ja entenia l'expresió "obrir" un vi.
De totes maneres, la utilització d'un decantador molt sovint sembla més una operació teatral que una cosa necessària, ja que per molts vins amb una bona copa ample i beure'l amb tranquilitat i bona companyia hi ha prou.
Respecte a una bona història de marketing vull copiar el que la pròpia bodega ( filial de la casa Torres ) diu dels orígens de Jean Leon. No sé si és cert del tot, però tinc la sensació de que és un molt bon exercici d'imaginació. El que es diu és :

El vi d’autor “Jean León” és la culminació de la vida d’un home, l’apassionant biografia del qual comença l’any 1928. Jean León va néixer a Santander, al nord d’Espanya, i el seu nom verdader era Ceferino Carrión.
Va tenir una infantesa dura i plena d’infortunis. L’any 1941 el tràgic incendi de la ciutat de Santander va reduïr a cendres la casa i les possessions de la família Carrión. Això els va obligar a emigrar a la pròspera ciutat de Barcelona. Malauradament, les desgràcies van continuar i pocs mesos més tard, l’1 de juliol d’aquell mateix any, el pare de Ceferino i el seu germà gran van morir a alta mar quan el vaixell en què treballaven va ser torpedinat per error.
Tanmateix, i malgrat els cops de la vida, el jove Ceferino sempre va somniar amb viatjar i conèixer món. I un matí quan només tenia 19 anys va agafar una petita maleta i gairebé sense diners va emprendre un llarg i difícil viatge que el va portar primer a París i posteriorment a Nova York, de polissó en un vaixell mercant.


Vosaltres podeu opinar, però jo deixo amb un interrogant la veracitat d'aquest començament d'història.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Olives de taula


Aquest cap de setmana la feina del camp ha estat les olives. Del camp tenim cinc petites feixes mig cuidades, i tres sense cuidar. Aquest any, que per les ametlles ha estat fatal, ha resultat un bon any per les olives. Tenim unes oliveres molt carregades, i amb les pluges que hi va havent-hi espero que arribin al desembre amb la mateixa bona pinta que ara.
Per fer olives de taula ja ens comença a fer tard. Aquest cap de setmana he decidit no allargar-ho més i posar-m'hi.
El dissabte em vaig dedicar a fer una repassada a les feixes sense cuidar, a veure què podia aprofitar. La meva sorpresa ha estat que, sense cuidar-les, les oliveres estan bastant carregades. Total, avui ens hem dedicat a agafar les olives a ma, ja que el terra estava molt molt malament, i no podia posar les borrasses per fer-les caure i collir-les del terra. Amb un parell d'hores hem fet quatre galledes d'olives en Miquel i jo, i ara a "confitar-les", com diuen a Lleida.
El primer pas és posar-les en remull, i els entesos diuen que catorze dies. Uns em diuen que sense canviar l'aigua, els altres diuen que cal canviar-la cada dia. Total, a veure que decideixo jo.
Algú sap una recepta per fer-les bones i que no siguin amargants ? ( mil gràcies per avançat als col·laboradors )

PER CERT : he trobat utilitat al meu PONGO (veure l'entrada del 4 d'abril de 2010). Em fa servei per tenir les olives en remull !.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Estic d'aniversari, i vull donar gràcies

Fa un any que vaig començar amb aquest blog. Estic d'aniversari !, i el millor és fer-ho amb un senyor pastís com aquest



En principi pensava que era una bona manera d'entrar en el camp de les noves tècniques d'internet, i que no podia perdre el tren. Per no convertir-ho en una cosa passatgera vaig intentar que fos una eina útil per dues de les meves aficions. Una de les altres utilitats que perseguia era que fos una mena de dietari per no oblidar les coses, deixar constància del que vaig fent, ja que la memòria sovint "perd" selectivament coses, que en el fons m'agrada conservar.

Per tal de que em resultés més interessant, el vaig voler dedicar al vi. Vaig decidir escriure el que anava fent al camp, que en teoria sols era un camí per arribar a fer el meu propi vi, i conèixer i valorar tots els passos que hi ha darrera d'un bon vi.

El que anat descobrint és que cuidar un tros de terra enganxa. Cada cop que veig que he arribar a obtenir un fruit, m'entra una satisfacció que no es paga amb res. A més, aquest camp em dona moltes coses : ametlles, avellanes, paciència, figues, raïm, m'evita mals humors, albercocs, cireres, calçots, unes bones converses amb en Miquel, el meu company de tros i de moltes més coses, caquis, apedre a valorar les feines del camp dels altres,...

També m'ha ensenyat una altre cosa molt important. Que en la blogesfera hi ha gent molt maca, que amb els seus comentaris al blog, i amb els seus blogs, em permeten sentir-me membre d'una colla de gent que em fan sentir ben acompanyat. Gràcies a tots en aquest primer aniversari, i ja he arribat a dues mil visites ( tot i que hi ha de meves ). Gràcies també a vosaltres

Per afegir una cosa de vi, ensenyo una foto del most del raïm negre. És molt curiós el color "lila bisbe" que te, i es sorprenent pensar que acabarà amb el color robí o negre al final de la seva transformació.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Un bon Priotat a un preu excel·lent


Aquest vi d’avui és una bona troballa. És un vi del Priorat, zona que està molt anomenada i preuada ( es a dir, cara ) i tot i tenir un molt bon enòleg darrera no és gaire car.

Es tracta de una ampolla del vi Camins del Priorat, que ha fet l’enòleg Alvaro Palacios. Aquest expert tenia fins ara al Priorat tres vins: l’Ermita que costa al voltant de 600 euros i és el seu vi estrella, el Dofí que costa al voltant de 70 euros i , per últim, Les Terrasses (uns 23 euros) que era el vi bàsic de la bodega.

Últimament sembla que varis cellers s’apunten a treure al mercat vins amb preus atractius, intentant captar una part del mercat oblidat .

El raïm que es verema per fer aquest Camins del Priorat prove de 8 municipis de la comarca. Les varietats de raïm que s’han utilitzat per aquesta collita 2007 foren Samsó (50%), garnacha (40%) i la resta una barreja de syrah y cabernet sauvignon.

El vi presenta un color cirera brillant. L’olor te notes dolces, amb record de prunes i fruites. En boca és lleuger, i de pas agradable amb poc regust a fusta, i un final lleuger ament àcid i amarg, que deixa la boca agradable

Si cal resumir, el considero un vi agradable, sense complexitats, a un bon preu ( 13 euros ) i d’una bodega i un enòleg molt conegut, que fa quedar molt bé. El disseny de l’etiqueta, molt ben fet.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Premsat del raïm

Per acabar d'adobar la feinada de dissabte, diumenge va tocar premsar el raïm negre i collir el raïm blanc. Aquesta feina dona una satisfacció molt gran també, i a més acabes brut i enganxós de anar traginant el most.
El primer que s'havia de fer era passar el raïm negre, que durant la setmana havíem deixat en fermentació. En aquesta foto es veu una pasteta rosa i difícilment puc imaginar-me, si no ho hagués fet, que acabarà sent vi negre. , per la premsa i posar-lo en la bota, que prèviament havia netejat el dissabte i havia cremat el lluquet corresponen per matar possibles micro organismes no desitjats.

La feina de la premsa és divertida, i cal anar traginant des d'un dipòsit de plàstic que utilitzem cap a la premsa. Aquesta premsa és la de l'anterior amo de la vinya, que ens la han deixat utilitzar mentre ens sigui útil, ja que als familiars no els hi serveix de res.
El que surt del procés amb aquestes premses artesanals és un líquid amb un contingut de llavors que cal passar-lo per un colador abans de posar-lo a la bota. La manera que tenim de fer-ho és molt casolana, i estic pensant si l'any vinent faig un cop de cap i compro un dipòsit d'acer inoxidable per aquest procés de fermentació i dipòsit de les mares del vi. Això podria ser factible si puc eixamplar l'espai sota l'escala.


A mig matí del diumenge varem decidir veremar el raïm blanc, ja que les previsions de pluja de la setmana podien fer que el raïm quedés molt malmès. Dit i fer, varem acabar omplint quatre barriques de 60 litres de raïm, que calculo que farien uns cent quilos en conjunt.
Tenint ja la premsa a punt, el que faltava era el pas previ d'extrujar el raïm. D'una manera o d'altre tothom diu que s'ha de trepitjar, però nosaltres varem comprar una estrujadora l'any passat que ens va molt bé.
Ara ja tenim la feina feta, i cal esperar que els llevats i el temps facin la seva feina, i pugui gaudir d'un vi que sigui de qualitat suficient per mantenir aquesta afició meva de cuidar la vinya. He acabat el cap de setmana ben cansat i satisfet !

Embotellat del negre 2009

Aquest dissabte vaig fer una de les feines agraïdes per la meva afició de fer el meu propi vi. La collita de 2010 arriba, i havia de fer lloc al nou most en les botes.
Les botes les tenia plenes del vi negre de la collita anterior, fent-se la criança del vi. La feina ineludible era buidar-les i passar el vi a ampolles. Durant l'any he anat rentant i treien les etiquetes a les ampolles de vi que queien a les meves mans, tan si les bevia jo com els meus amics. El resultat és una col·lecció d'ampolles a reutilitzar, a punt per omplir-se.
Havia reunit unes cent quaranta ampolles, de totes menes i formes. Per a aquest vi negre he utilitzat les ampolles de vidre verd tipus bordelesa, la clàssica.
De la bota de sota l'escala gran ( raïm ull de llebre ) han sortit cinquanta-cinc ampolles, i a partir d'aquest nombre el que quedava a la bota tenia molt pòsit, i he preferit llençar-ho. Aquest vi era consistent, però una mica aspre.
De la bota petita ( raïm de la vinya sense classe, encara ) han sortit trenta-cinc ampolles. El vi d'aquesta bota era una mica menys aspre, però sense tant cos com l'altre.
Ei, que aquestes ampolles són per en Miquel i per mi, i per els amics si surt una mica bevible, que tampoc acaben sent tantes, però això no et fas una gran pencada i és una afició amb mesura.
Ara vull esperar com a mínim mig any per que el vi vagi madurant en la pròpia ampolla, i perdi una mica aquesta aspró.
Com a detall, aquí va el gran procés d'omplenat. Ja es pot veure que és totalment artesanal. Quan sigui bevible, sols faltarà vestir les ampolles amb la seva caputxa i etiqueta.
Per cert, dissabte a la nit estava baldat.