Espai que recull les experiències d'un aprenent de pagès. Exposo com són de senzilles les coses ben fetes, la facilitat en que es fan coses equivocades, i com una afició pot implicar tantes activitats, fetes amb il·lusió. També m'ajudarà a tenir memòria, i hi trovareu un espai d'intercanvi de maneres de fer i d'entendre el vi i el whisky

dimarts, 28 de desembre del 2010

Ha arribat l’oli


En la vinya aquest any la novetat a destacar entre totes ha estat dedicar-nos, i ha valgut la pena, a les oliveres. He comptat que hi ha en total 47 oliveres, que van des de les molt joves fins a una gran. La majoria són joves, pot ser una trentena no tenen un tronc de més de cinc centímetres de diàmetre.

Un dels problemes que tenim amb aquestes oliveres és que feia temps que no es cuidaven, i les branques havien crescut molt amunt i no arribem. L’hivern passat ens varem donar una mica compte, i algunes les poguérem podar ( unes set o vuit ). També hem hagut de treure moltes males herbes que ofegaven els arbres, i feia que l’olivera hagués de lluitar amb altres plantes competint per alimentar-se. La tardor passada varem netejar una feixa, i aquesta tardor hem netejat un altre, i encara ens queden un parell. Tot arribarà.

Per l’octubre varem collir les olives verdes per fer olives de taula ( veure entrada de 24 d'octubre de 2010 ) i ho varem fer de les oliveres de les feixes menys cuidades, i collirem d’uns vuit o deu arbres. La resta, des del Pont de la Puríssima fins el dia de Sant Esteve.

Al començament les collíem una a una, i les posàvem en caixes de fruita, de les que sobren en les parades del mercat els dissabtes ( al migdia passava pel mercat, i demanava de les que llençaven les que tenien malla prou fina per que no passessin les olives ). Després hem millorat la tècnica, i amb unes teles de ràfia al terra ( que el meu company li dona el nom de borrasses ) les fèiem caure, i les passàvem a les caixes de cop, procurant anar treien les fulles que també cauen. Amb aquesta millora hem anat molt més de pressa, però havíem de vigilar no trepitjar cap quan ens movíem cap a treballar altres branques.

Un dels problemes és collir les olives altes. La solució és podar les branques per que no s’enfilin, però per això has d’haver-ho patit. Fèiem servir una escaleta de cuina de dos esglaons, i si encara la branca era molt alta procuràvem torçar-la per arribar. No m’agrada enfilar-me molt ja que em fa respecte una caiguda.

Al final, ha estat un èxit. Hem collit quasi dos-cents quilos d’olives.

Per passar a oli, ens ha sortit molt be la jugada. Ja ho vaig comentar a l'entrada del 12 de desembre de 2010 .L’hi hem portat les olives, i hem obtingut l’oli d’elles ( barrejades amb les olives que ell havia collit, però que també són d’oliveres del nostre poble ). La sort és que hi ha molins que pesen les olives que portes i et donen oli ja fet, però aquest en concret et dona l’oli que ha sortit de les olives que has portat.

Hem tingut un rendiment del 23 % en oli, que és bastant. Això vol dir que eren molt netes, i que estaven en molt bon estat. La feina del molí la cobren en funció dels quilos que portes, i més o menys ens ha sortit a un euro el litre traduït a producte final.

Estic molt content, i m’he engrescat per cuidar millor les oliveres aquesta campanya, procurant podar-les millor i abonar-les, ja que em sembla que fa anys que no reben abono.

Tinc l’oli en una garrafa gran de plàstic, i ara miraré com puc donar un bon acabat. No sé si passar-ho a ampolles de vidre ( en tinc de vi netes i buides ) i haig de rumiar com fer l’etiqueta.

En una entrada posterior ja ensenyaré les fotos del procés que han fet al molí per obtenir l’oli

divendres, 24 de desembre del 2010

Cata de whiskys amb els amics

Fa un temps que tenia ganes de fer partíceps a alguns amics la meva afició als whiskys. Per això vaig decidir organitzar jo mateix un tast, i veure com responien, si era capaç de transmetre una mica aquest món.

Un cop em vaig engrescar, vaig decidir que com a màxim podiem ser cinc. El pas següent va ser trucar i convocar. La resposta va ser molt bona, i tots estaven sorpresos i de seguida deien que perfecte.

Vaig preparar un power point per introduir el món dels whiskys, la seva obtenció, el que és un blended ( es a dir, un whysky de barreges d’altres ), com desxifrar el que vol dir l’etiqueta ( single, pure, straight, blended, grain, … ) i les diferentes zones.

Els whiskys que tenia per tastar van ser :
-Lowlands, un Glenkinchie de 10 anys, que m’agrada molt per la frescor que aporta, i que permet anar introduint molt be el tema de diferents zones
-Speyside : aquí tenia a casa un Glenrothes Select Reserve, que no te anys d’envelliment ja que és precisament una barreja sense la restricció d’anyades mínimes de bota. També vaig obrir un Macallan de 12 anys de bota de roure.
-Islay : Aquí vaig presentar la meva zona predilecta. L’altre dia en un aeroport vaig trovar un Bowmore de 17 anys a un preu molt bo, i també vaig treure un Bunnahabhain de 12 anys, que és una descoberta recent i el considero una merevella, a mig camí entre els islay i els speyside, amb els avantatges de tots dos i que no dona cap gust extrem.
-Per acabar amb la sel•lecció vaig presentar el whiskey americà Blantons, que ja n’he parlat ( entrada del blog del passat 5 de novembre ).

A l’hora indicada, quart menys quart més, van anar arribant els amics, i veure la taula parada amb sis gotets petits de “xupito” ja va ser una sorpresa.
Quan ja erem tots a taula vaig començar ràpid per la presentación, per què tots tenien la vista en les ampolles presents.

Mica en mica varem anar tastant cada un en l’ordre que están posats, i les cares que feien era una delicia. Des d’un que va arribar dient que no seria capaç de distingir res fins a un altre amic que no es creía que, creient que coneixia els whiskys, encara podía apendre tantes coses diferents.
Us puc ben dir que tots varem disfrutar molt, jo el primer. Els meus amics per que van descubrir el ventall de gustos i sensacions que poden donar els whiskys, i jo per que tan sols veure amb quina satisfacció tastaven cada malta i com descobrien tantes coses , era una “gozada”

Va obtener un gran reconiexement els dos maltes extrems, el Glenkinchie per que no coneixien cap Lowland amb la seva frescor i el Islay Bunnahabhain per el gust lleugerament fumat i a la vegada d’un final una mica dolç. També els hi va resultar una sorpresa tastar un whiskey americà amb un nivell alt de qualitat, ja que tan sols coneixien els normals disponibles en discoteques.

diumenge, 12 de desembre del 2010

Comencem a fer oli


Un dels aspectes que encara no havia solucionat era què fer amb les oliveres de les feixes. Primer vaig trobar la solució fent olives de taula, però encara quedaven moltes olives. Si volíem fer oli, havia de solucionar com. Amb el temps que tenim per dedicar al camp, no em podia enredar amb fer l'oli jo mateix. Buscant, vaig trobar una alternativa. Hi ha molins d'oli que accepten olives, i en funció del rendiment que ells diuen et donen oli que ja han fet. Aquesta era una possible solució, però no m'acabava de convèncer.
Per fi vaig trobar una bona sortida. Un conegut del poble te oliveres, i porta les seves olives al molí, i rep el seu oli. Vaig tantejar-li la possibilitat de donar-li les "quatre olives que tenia", i veure si podia afegir-les a les seves, per rebre oli fet amb totes elles. D'una manera molt planera em va acceptar fer-me el favor, i ja tenia doncs la solució.
Dir solució no vol dir tenir-ho solucionat. Amb la dedicació que podem, volem donar, al camp, portem quatre matins collint olives, però arribo a casa molt content. Aquí teniu unes fotos del fet de collir-les, i de com estan ( la foto és de la caixa d'olives més maca, i de moment en portem vuit caixes, tot i que no les hem pesades ).
M'agradaria saber el rendiment en oli de les olives, i tinc entès que és entre quatre i cinc kilos d'oliva per litre d'oli. Ja ho explicaré quan tingui l'oli, que espero que sigui el millor del món ( com a mínim a mi m'ho semblarà ).
Amb la feina que dona collir a mà les olives, penso que ha d'haver sistemes mecanitzats per fer-ho, però si cal fer-ho a ma no m'extranya que sigui car l'oli.

divendres, 26 de novembre del 2010

Colorants al whisky, el caramel dona color

Passejant per internet l'altre dia vaig trobar una pàgina que no coneixia, www.whiskydemalta.com, que està ubicada, o promociona, activitats relacionades amg els maltes a Madrid. Tot i això, m'ha semblat molt interesant per que divulga aspectes que no coneixia d'aquesta beguda. Paso a copiar un molt interessant sobre el caramel afegit als maltes, "per donar color" ? . Donat que no prové de la meva experiència, el deixo tal cual en castellà com està a la seva pàgina web :

Por el color de algunos whiskys envejecidos parcialmente en barrica de Jerez salió el tema de colorante y otros aditivos en el whisky en una reciente cata. El uso de aditivos está estrictamente prohibido, con la excepción del colorante E150a, así que la discusión se concentró en el uso de caramelo.
Es importante saber que el caramelo es un colorante, en bajas concentraciones sólo da color, no sabor. Se obtiene por calentamiento de un azúcar comestible.
Singel malt es una mezcla
Whisky es un destilado, por lo tanto incoloro cuando entra en la barrica. Durante el envejecimiento va cogiendo color de la barrica, la intensidad depende de varios factores como tipo de roble, el corte de la madera, el grado de tueste y el líquido que contenía en el previo uso.
Cuando se hace un single malt se mezclan varias barricas (de la misma destilería) para obtener el sabor deseado, y más importante, para poder replicar el sabor durante años. A la vez ofrece la posibilidad de intentar mantener el color igual, y si no se consigue, se puede ajustar con el caramelo.
Caramelo para ajustar, no dar
Es justo lo que dicen los fabricantes, que el colorante es para “ajustar el color”, no para “dar color”. Las cantidades usadas son mínimas, lejos de lo que hace falta para afectar al aroma y sabor.
¿Por qué es tan importante mantener el mismo color? Richard Paterson (Master Blender Whyte & Mackay) dice que es para dar al consumidor confianza en el producto. Si el mismo whisky de diferentes lotes tiene diferente color el consumidor va a pensar que también el sabor habrá cambiado. Entonces entramos en un campo psicológico donde, de antemano, piensa que el sabor no va a ser el mismo si el color no lo es. Buscará botellas con el mismo color como “aquella botella tan rica”, porque otros colores no saben igual.
El uso para ajustar el color puede ser la verdad para muchas destilerías. Pero no me sorprendería si alguna usa el colorante para dar color. La razón; ¿quién no ha elegido un whisky por su color oscuro, frente a uno muy claro? Si el whisky oscuro vende más, entonces hay un incentivo económico, lo que puede ser razón suficiente para usar el colorante hasta dar color.
Experimentando con caramelo y whisky
El uso de colorante es un hecho, y muchas marcas lo usan, entonces la cuestión realmente interesante es si influye en el sabor. Los fabricantes dicen “no” si lo usan, y “sí”, si no lo usan, lo que es de esperar. Algunos aficionados dicen que si, otros no. En cata gente dice que “tiene caramelo” de los whiskys oscuros, pero con los mismo whiskys en copa opaca los resultados son diferentes.
Sólo hay una manera de saber, y es probar. Dicho y hecho, he probado con caramelo, del tipo que viene en un sobre con el flan. He puesto una cantidad mínima, sólo para ajustar el color en un whisky envejecido en Bourbon casks, y no afectaba al sabor. Poniendo más, hasta tener un color apetecible muy oscuro, entonces si se nota el caramelo; cambia el sabor del whisky y añade un tono amargo. Pero ha sido con grandes cantidades – y un radical cambio de color – un uso que las destilerías dicen que no hacen. Con la excepción de Cu Dhub, el whisky negro.
Colorante, detectable o no
El colorante está presente en nuestros whiskys. Obviamente influye en el color, no tan seguro si en el sabor y da lugar a interesantes discusiones.
Muchos ya se han formado una opinión, basándose en influencias de otras personas y no propias pruebas, como tantas otras cosas en el mundo de whisky. Conocemos la mítica y rígida enseñanza “está es la única manera de beber el whisky si quieres ser un entendido” que influye en el principiante, y muchas veces decide lo que opinamos.

Si se usa el colorante en cantidades razonables, sólo para ajustar, no se nota, pero si es para cambiar el color, ya entramos en terreno diferente. Es muy probable que las cantidades detectables varíen de persona a persona – haz la prueba, con caramelo en tu whisky, y comparte el resultado con nosotros.

A mi em va agradar molt, espero que també seveixi a qui llegeixi aquest post

diumenge, 21 de novembre del 2010

Tast de caves, una passada


Aquesta setmana he anat a un tast de caves, i ha resultat una estona fantástica. Considero important tenir obertes les capacitats d’apendre, i sempre hi ha coses que dona gust conèixer.
A més d’apendre d’un dels vins més representatius de Catalunya, el cava, hi ha una altre cosa que vull destacar. Quan una persona que estima un tema l’explica, i te una capacitat de transmissió d’il•lusions bona, el resultat és una pasada.
He tornat a una cata organitzada per l’Espai Consum de la cadena de supermercats Bon Preu – Esclat ( gratuïta per als que tenen la tarjeta de la cadena ), i a més conduïda per en David Seijas ( veure entrada del 9 de maig de 2010 ). Aquesta persona que estima els vins, i a més en el seu dia lliure de somelier d’El Bulli de Roses, transmet unes ganes en tot el que explica. Gràcies des d’aquí a tots dos, i us ho recomano !
Una de les coses que m’ha agradat d’en David és que la teoría dels caves ( temperatura de servei, tipus de bombolla, … ) està precisament per saltar-se-la. Cada un de nosaltres som prou importants per disfrutar com ens agradi dels caves.
Una primera distinció dels caves respecte els vins escumosos és el mètode d’elaboració. El mètode champanyoise o tradiciona consisteix en fer la segona fermentació del vi blanc per convertir-se en cava en la propia ampolla, i des d’aquest continent ens arriba fins a la nostra copa ( un cop fet el desgorjament i afegit, si cal, el licor d’expedició per ser brut nature, brut, sec, semisec o dolç ). Les ampolles que no mostrin en les seves etiquetes aquest mètode és que fan aquesta segona fermentació fora de l’ampolla, en tines o dipòsits.
Una cosa curiosa que vaig apendre és que la formació de bombolles es fa a partir de les imperfeccions del vidre de la copa, no a partir del tipus de cava o la seva criança. Amb una copa de un vidre perfecte no hi hauria una generació de bombolles. O sigui, que no cal filosofar sobre la quantitat de bombolles, si són continuades, petites, etc.

En aquest tast varem provar quatre caves diferents, i recullo les meves impressions, que són precisament meves i no han de representar res mes que la meva manera d’entendre aquests caves.
El primer que varem tastar va ser el Parxet Brut, fet a Alella ( Tiana ), a partir de raïm macabeo, parellada i pansa blanca. La meva opinió és que es tracta d’un cava molt afruitat, i per al meu gust excesivament àcid. Te un pas de boca suau, i obre la boca afavorint el següent tast.

El segon cava va ser el Recaredo Brut Nature. Aquesta bodega fa bandera de fer “petites” produccions amb el mètode més clàssic possible. Raïm macabeo, xarel•lo i parellada, amb un 5 % de vi envellit en bota de roure abans de fer la segona fermentació. Aquest detall fa que aquest cava tingui un final en boca molt més complexe, i segons el meu gust, molt millor.

El tercer va ser un cava rosat. Per aquest tast vam provar el Anna de Codorniu rosat, amb raïm chardonnay i pinot noir. Per el meu gust, un final àcid i excesivament dolç I es desvirtua totalment el cava. Àcid i dolç pot ser, com per exemple quan ens fan beure un suc de taronja àcid i per “millorar-ho” s’afegeix sucre ( no s’arregla res del problema ).

El quart va ser un champagne francés, per veure la diferencia amb un clàssic. En aquest cas es va tastar un Moet Chandon Brut. Aquest champagne està elaborat amb chardonnay , pinot noir i pinot menier. Per al meu gust, un excel•lent vi champanyoise, amb un pas de boca refrescant, i un final que obre el paladar, llarg, i permet una mica de gust llarg. Tot i ser el champagne més venut del mon, pel mateix preu ( alt ! ), si estem disposats a gastar aquesta quantitat per una ampolla, tenim a Catalunya caves molt, molt millors ( sovint fem l’esforç per una cosa francesa però no estem disposats per una catalana ).
Resumint, amb una mica de preu tenim caves excel•lents a Catalunya, i de la mateixa manera que quan parlem de vins, de caves també hi ha un món, i descubrir-ho és un gran plaer, i més si qui ho transmet ( David Seijas ) és un gran comunic ador i estima la seva professió.

Per fer-ho diferent, aquest post no te fotos dels caves que comento( no en vaig fer en el tast ). A internet hi ha un munt, i amb les referències serà fàcil trobar-les

diumenge, 14 de novembre del 2010

Festa del vi jove


El diumenge al matí he tingut una feina molt, molt agraïda. He anat amb el meu company de camp a compartir la seva altre afició, cantar havaneres. L'actuació ha estat al Celler Cooperatiu de La Granada, que per una banda celebraven els seus noranta anys de singladura, i per l'altre era la presentació del nou vi de l'any.

Com a col·laborador del grup ( muntar i desmuntar l'equip de so, i fer una mica de relacions públiques ) he pogut conèixer la feina dels músics, i m'he apuntat a l'esmorzar, que amablement els organitzadors ens han preparat abans de l'actuació ( que era mentre el públic assistent esmorzaven ells ). Total, veritablement em siguit els primers en tastar aquest vi novell.

El vi blanc que tenen és una barreja de macabeo i xarel·lo, amb un gust afruitat i una mica d'agulla excel·lent. La graduació és baixa ( 11,5 º), i així no puja massa depressa al cap per donar boires. Aquest vi, quan sigui gran, serà cava, però de moment és una molt bona alternativa, un vi natural i suau que amb un puntet de fresc passa de merevella.


Si voleu conèixer una mica més del grup d'havaneres, aquest és el seu blog http://havaneresatotavela.blogspot.com/

Les olives són al pot


Aquest diumenge he acabat una feina que m'ha fet molta il·lusió. Després de cuidar les oliveres, collir unes quantes i tenir-les en remull tres setmanes canviant l'aigua cada dia, avui he fet la feina de "confitar-les", com alguns diuen, o d'amanir-les i deixar-les als pots.
Amb els comentaris que he rebut de les diferents maneres de confita-les, al final he fet una mica de cada. Dissabte vaig anar al camp i vaig collir romaní i fonoll, i a casa hi havia una mica de sajolida. Total, que he fet a cada pot dos zones de herbes aromàtiques, una a una tercera part i la segona a les dues terceres parts d'omplir el pot. Com a "tap", a més del tap del pot, he posat una mica d'oli.
Ara el que falta és paciència. Com a mínim fins d'aquí tres o cinc mesos, han d'anar macerant, que perdi l'amargor i entri el gust de les herbes. Amb la quantitat que he fet aquest any espero que em surtin bé, ja que en cas contrari costarà d'acabar-les.
Ara, a esperar el mes que ve i veure si puc fer una mica d'oli amb la resta d'olives.

dissabte, 6 de novembre del 2010

La feina, no intentem acabar-la mai !

Fa cosa d'un parell d'anys vaig tenir un nou directiu a la feina. No sabia molt be com tractar-lo, i sovint els comentaris eren "de compromís". Recordo un dia que, un parell d'hores més tard de l'hora de plegar, ens varem creuar. Per dir alguna cosa, vaig sortir-me amb aquesta : "No hi ha manera d'acabar la feina !". Amb una rialla gran, gran, em va contestar : "No intentis acabar-te la feina, no ho aconseguiràs mai !". De la rialla del moment aquesta frase ha anat quedant-se clavada al meu subconscient, i QUINA VERITAT QUE HI HA DARRERA D'AQUESTES PARAULES.
Al camp també puc aplicar aquesta frase, aquesta filosofia, aquesta manera d'entendre les coses. A la tardor, sembla que no hi ha feina en un camp de secà. Si vull que a la primavera el tingui millor que l'any anterior, deu n'hi do la feina que cal fer. Ara estem recuperant una, i pot ser dues, feixes que estaven mal cuidades ( es a dir, abandonades ) des de fa uns cinc-set anys. Total, a tallar pins petits, a treure herbots, a passar la desbroçadora, a treure branques mortes d'avellaners, i a podar quatre oliveres per que poguem agafar les olives i no estiguin pels núvols. Tot i això, si no pretenc acabar-me la feina, dona molta satisfacció anar millorant el tros.
Els calçots van marxant molt be, suposo que al febrer podrem disfrutar-los a la taula, ara els disfruto als ronyons.
Per acabar, una constància del fidel company de tros, el gos d'en Miquel, el SAM.

divendres, 5 de novembre del 2010

Whiskey de Kentucky, el Blantons single barrel


Descobrir nous tipus de whiskeys em dona una gran satisfacció. Al començament del blog vaig presentar un, ara tot just fa un any. Ara ja tenia ganes de tastar un altre. El que porto aquí em va convèncer per l’ampolla, el preu i el consell del venedor, en una botiga especialitzada del carrer Aribau/Madrazo.
Es tracta d’un whiskey de l’estat americà de Kentucky, i per remarcar-ho el tap està acabat amb un genet. Volen deixar clar els orígens, ja sabem que estan molt orgullosos de tot el que qualifiquen “genuinament americà”.
Aquest bourbon parteix de blat de moro ( mínim per llei del 51 %, i en aquest hi ha un 75 % ), ordi i civada, i amb el tradicional mètode de maltejat, molinat, passat a hidrats de carboni, sucre i alcohol, finalment es destil•la. Aquest en concret es guarda en bota de roure americà cremat, i això és una part del motiu del gust a fusta d’aquesta beguda. Els bourbons no tenen “edat declarada” , i per tant la decisió de que ja està a punt de passar a embotellat depèn del mestre destil•lador.
Aquest single barrel te la peculiaritat de que cada ampolla no prové de barreges de botes, sempre d’una sola. L’ampolla és octogonal, i en l’etiqueta et diuen de la bota que s’ha extret.
Te un color daurat molt singular, i presenta un cert gust inicial de caramel, i un final llarg amb gust a fusta sense que deixi el paladar esgotat . Per intentar fer un símil, és un “cognac” dels whiskeys americans, molt molt fi.
El preu està al voltant dels 40 euros, i per el que ofereix no el considero car.

dilluns, 1 de novembre del 2010

Tardor


La tardor és una època en que sembla que tot vagi a menys, però si aconsegueixo parar i observar una mica, la natura ens brinda unes visions d'una meravella inigualable. Aquí tinc una fotografia d'unes fulles de cep amb totes les tonalitats del groc-vermell-marró, l'espectacle que aquest cap de setmana m'ha donat el camp.


També hi ha els fruits de tardor, com aquests caquis ( suposo que és la paraula catalana correcte, i en castellà em sembla que és palosanto ). Avui he vist que ja tenien un bon color, però encara estaven molt durs. Esperaré una setmana més a collir-los. El que em resulta sorprenent és que un arbre veritablement esquifit doni aquests fruits tant grans. Una vegada més veig que convé no prejutjar.

El camp va fent. Ara que ja tinc les olives en remull, canviant-lis l'aigua cada dia, cal tenir en compte que d'aquí una mica més d'un mes haurem de collir la resta d'olives per intentar fer oli. Em fa molta il·lusió, i també és una de les coses que no m'hauria imaginat mai que acabaria fent, tenir oli fet per mi. De totes maneres, no el faré jo; estic mirant aquest any de trobar un molí que em tracti les olives i em doni l'oli d'elles, no l'oli d'altres. Em sembla que tinc una possibilitat de sortir-me, però no deixo de buscar alternatives per si aquesta possibilitat em falla.
La imatge de les olives canviat de color és també molt maca, i la poso en gran.
Per acabar amb la paciència de tothom, encara he fet una afició més aquest cap de setmana. De les neteges de boscos sovint hi han troncs deixats als camins, i sovint parlant amb els propietaris estan encantats de que es tregui tota aquesta càrrega de foc. Total, que de tant en tant anem a agafar-los ( primera vegada que donen escalfor ), els descarreguem ( segona vegada ), després toca estellar-los ( tercera vegada que escalfen ) i finalment quan els poso a la llar de foc arriba la quarta vegada que serveixen per donar calor. La fusta de pi fa molt volum, es crema de presa, però és la que tenim a la mà per que surti de franc.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Desfer mites del vi : obrir el vi i una bona història de marketing

Aquesta entrada fa temps que la volia fer i cada vegada que m'hi posava era més difícil. Aquesta nit he pensat que ja era hora, i que havia de guanyar-me a mi mateix.
Una de les frases que no entenia era la de "obrir el vi". Quan la sentia, pensava que era obrir l'ampolla, però no era això. Per obrir un vi, o deixar que el vi s'obri, en l'entorn dels que volen descobrir totes les facetes del vi és una altre cosa.
Sovint un vi, per estar dins l'ampolla, es desenvolupa i creix de mica en mica. Quan trèiem el tap i el servim, una gran part dels vins donen ja una gran barreja de sabors, olors i sensacions que a mi ja em costaven molt desxifrar, anar separant uns aspectes dels altres, i anar apreciant-los. Tot i això, sempre em quedava en la memòria algunes frases com " de mica en mica aquest vi desenvolupa tota la seva potència i ...."

Fa uns dies vaig obrir una ampolla d'un vi negre, el Magnòlia de les bodegues Jean Leon. Aquest vi prové de raïm cabernet sauvignon i merlot, i és un bon Penedès. En aquell dinar no vaig acabar l'ampolla, era un bon vi però atapeït, sense destacar per cap atribut per sobre dels altres. Dos dies després vaig recordar que encara en tenia una mica, i vaig servir-me la resta. Aquesta vegada el vi era molt diferent. Tenia una fragància de flors molt agradable, i un sabor dolç sense ser enganxifós, juntament amb uns records finals de fusta que deixen molt bon paladar.
En aquest moment vaig entendre que havia deixat "respirar" aquell vi en l'ampolla, l'havia deixat en contacte amb l'aire per que s'obris, i per fi ja entenia l'expresió "obrir" un vi.
De totes maneres, la utilització d'un decantador molt sovint sembla més una operació teatral que una cosa necessària, ja que per molts vins amb una bona copa ample i beure'l amb tranquilitat i bona companyia hi ha prou.
Respecte a una bona història de marketing vull copiar el que la pròpia bodega ( filial de la casa Torres ) diu dels orígens de Jean Leon. No sé si és cert del tot, però tinc la sensació de que és un molt bon exercici d'imaginació. El que es diu és :

El vi d’autor “Jean León” és la culminació de la vida d’un home, l’apassionant biografia del qual comença l’any 1928. Jean León va néixer a Santander, al nord d’Espanya, i el seu nom verdader era Ceferino Carrión.
Va tenir una infantesa dura i plena d’infortunis. L’any 1941 el tràgic incendi de la ciutat de Santander va reduïr a cendres la casa i les possessions de la família Carrión. Això els va obligar a emigrar a la pròspera ciutat de Barcelona. Malauradament, les desgràcies van continuar i pocs mesos més tard, l’1 de juliol d’aquell mateix any, el pare de Ceferino i el seu germà gran van morir a alta mar quan el vaixell en què treballaven va ser torpedinat per error.
Tanmateix, i malgrat els cops de la vida, el jove Ceferino sempre va somniar amb viatjar i conèixer món. I un matí quan només tenia 19 anys va agafar una petita maleta i gairebé sense diners va emprendre un llarg i difícil viatge que el va portar primer a París i posteriorment a Nova York, de polissó en un vaixell mercant.


Vosaltres podeu opinar, però jo deixo amb un interrogant la veracitat d'aquest començament d'història.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Olives de taula


Aquest cap de setmana la feina del camp ha estat les olives. Del camp tenim cinc petites feixes mig cuidades, i tres sense cuidar. Aquest any, que per les ametlles ha estat fatal, ha resultat un bon any per les olives. Tenim unes oliveres molt carregades, i amb les pluges que hi va havent-hi espero que arribin al desembre amb la mateixa bona pinta que ara.
Per fer olives de taula ja ens comença a fer tard. Aquest cap de setmana he decidit no allargar-ho més i posar-m'hi.
El dissabte em vaig dedicar a fer una repassada a les feixes sense cuidar, a veure què podia aprofitar. La meva sorpresa ha estat que, sense cuidar-les, les oliveres estan bastant carregades. Total, avui ens hem dedicat a agafar les olives a ma, ja que el terra estava molt molt malament, i no podia posar les borrasses per fer-les caure i collir-les del terra. Amb un parell d'hores hem fet quatre galledes d'olives en Miquel i jo, i ara a "confitar-les", com diuen a Lleida.
El primer pas és posar-les en remull, i els entesos diuen que catorze dies. Uns em diuen que sense canviar l'aigua, els altres diuen que cal canviar-la cada dia. Total, a veure que decideixo jo.
Algú sap una recepta per fer-les bones i que no siguin amargants ? ( mil gràcies per avançat als col·laboradors )

PER CERT : he trobat utilitat al meu PONGO (veure l'entrada del 4 d'abril de 2010). Em fa servei per tenir les olives en remull !.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Estic d'aniversari, i vull donar gràcies

Fa un any que vaig començar amb aquest blog. Estic d'aniversari !, i el millor és fer-ho amb un senyor pastís com aquest



En principi pensava que era una bona manera d'entrar en el camp de les noves tècniques d'internet, i que no podia perdre el tren. Per no convertir-ho en una cosa passatgera vaig intentar que fos una eina útil per dues de les meves aficions. Una de les altres utilitats que perseguia era que fos una mena de dietari per no oblidar les coses, deixar constància del que vaig fent, ja que la memòria sovint "perd" selectivament coses, que en el fons m'agrada conservar.

Per tal de que em resultés més interessant, el vaig voler dedicar al vi. Vaig decidir escriure el que anava fent al camp, que en teoria sols era un camí per arribar a fer el meu propi vi, i conèixer i valorar tots els passos que hi ha darrera d'un bon vi.

El que anat descobrint és que cuidar un tros de terra enganxa. Cada cop que veig que he arribar a obtenir un fruit, m'entra una satisfacció que no es paga amb res. A més, aquest camp em dona moltes coses : ametlles, avellanes, paciència, figues, raïm, m'evita mals humors, albercocs, cireres, calçots, unes bones converses amb en Miquel, el meu company de tros i de moltes més coses, caquis, apedre a valorar les feines del camp dels altres,...

També m'ha ensenyat una altre cosa molt important. Que en la blogesfera hi ha gent molt maca, que amb els seus comentaris al blog, i amb els seus blogs, em permeten sentir-me membre d'una colla de gent que em fan sentir ben acompanyat. Gràcies a tots en aquest primer aniversari, i ja he arribat a dues mil visites ( tot i que hi ha de meves ). Gràcies també a vosaltres

Per afegir una cosa de vi, ensenyo una foto del most del raïm negre. És molt curiós el color "lila bisbe" que te, i es sorprenent pensar que acabarà amb el color robí o negre al final de la seva transformació.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Un bon Priotat a un preu excel·lent


Aquest vi d’avui és una bona troballa. És un vi del Priorat, zona que està molt anomenada i preuada ( es a dir, cara ) i tot i tenir un molt bon enòleg darrera no és gaire car.

Es tracta de una ampolla del vi Camins del Priorat, que ha fet l’enòleg Alvaro Palacios. Aquest expert tenia fins ara al Priorat tres vins: l’Ermita que costa al voltant de 600 euros i és el seu vi estrella, el Dofí que costa al voltant de 70 euros i , per últim, Les Terrasses (uns 23 euros) que era el vi bàsic de la bodega.

Últimament sembla que varis cellers s’apunten a treure al mercat vins amb preus atractius, intentant captar una part del mercat oblidat .

El raïm que es verema per fer aquest Camins del Priorat prove de 8 municipis de la comarca. Les varietats de raïm que s’han utilitzat per aquesta collita 2007 foren Samsó (50%), garnacha (40%) i la resta una barreja de syrah y cabernet sauvignon.

El vi presenta un color cirera brillant. L’olor te notes dolces, amb record de prunes i fruites. En boca és lleuger, i de pas agradable amb poc regust a fusta, i un final lleuger ament àcid i amarg, que deixa la boca agradable

Si cal resumir, el considero un vi agradable, sense complexitats, a un bon preu ( 13 euros ) i d’una bodega i un enòleg molt conegut, que fa quedar molt bé. El disseny de l’etiqueta, molt ben fet.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Premsat del raïm

Per acabar d'adobar la feinada de dissabte, diumenge va tocar premsar el raïm negre i collir el raïm blanc. Aquesta feina dona una satisfacció molt gran també, i a més acabes brut i enganxós de anar traginant el most.
El primer que s'havia de fer era passar el raïm negre, que durant la setmana havíem deixat en fermentació. En aquesta foto es veu una pasteta rosa i difícilment puc imaginar-me, si no ho hagués fet, que acabarà sent vi negre. , per la premsa i posar-lo en la bota, que prèviament havia netejat el dissabte i havia cremat el lluquet corresponen per matar possibles micro organismes no desitjats.

La feina de la premsa és divertida, i cal anar traginant des d'un dipòsit de plàstic que utilitzem cap a la premsa. Aquesta premsa és la de l'anterior amo de la vinya, que ens la han deixat utilitzar mentre ens sigui útil, ja que als familiars no els hi serveix de res.
El que surt del procés amb aquestes premses artesanals és un líquid amb un contingut de llavors que cal passar-lo per un colador abans de posar-lo a la bota. La manera que tenim de fer-ho és molt casolana, i estic pensant si l'any vinent faig un cop de cap i compro un dipòsit d'acer inoxidable per aquest procés de fermentació i dipòsit de les mares del vi. Això podria ser factible si puc eixamplar l'espai sota l'escala.


A mig matí del diumenge varem decidir veremar el raïm blanc, ja que les previsions de pluja de la setmana podien fer que el raïm quedés molt malmès. Dit i fer, varem acabar omplint quatre barriques de 60 litres de raïm, que calculo que farien uns cent quilos en conjunt.
Tenint ja la premsa a punt, el que faltava era el pas previ d'extrujar el raïm. D'una manera o d'altre tothom diu que s'ha de trepitjar, però nosaltres varem comprar una estrujadora l'any passat que ens va molt bé.
Ara ja tenim la feina feta, i cal esperar que els llevats i el temps facin la seva feina, i pugui gaudir d'un vi que sigui de qualitat suficient per mantenir aquesta afició meva de cuidar la vinya. He acabat el cap de setmana ben cansat i satisfet !

Embotellat del negre 2009

Aquest dissabte vaig fer una de les feines agraïdes per la meva afició de fer el meu propi vi. La collita de 2010 arriba, i havia de fer lloc al nou most en les botes.
Les botes les tenia plenes del vi negre de la collita anterior, fent-se la criança del vi. La feina ineludible era buidar-les i passar el vi a ampolles. Durant l'any he anat rentant i treien les etiquetes a les ampolles de vi que queien a les meves mans, tan si les bevia jo com els meus amics. El resultat és una col·lecció d'ampolles a reutilitzar, a punt per omplir-se.
Havia reunit unes cent quaranta ampolles, de totes menes i formes. Per a aquest vi negre he utilitzat les ampolles de vidre verd tipus bordelesa, la clàssica.
De la bota de sota l'escala gran ( raïm ull de llebre ) han sortit cinquanta-cinc ampolles, i a partir d'aquest nombre el que quedava a la bota tenia molt pòsit, i he preferit llençar-ho. Aquest vi era consistent, però una mica aspre.
De la bota petita ( raïm de la vinya sense classe, encara ) han sortit trenta-cinc ampolles. El vi d'aquesta bota era una mica menys aspre, però sense tant cos com l'altre.
Ei, que aquestes ampolles són per en Miquel i per mi, i per els amics si surt una mica bevible, que tampoc acaben sent tantes, però això no et fas una gran pencada i és una afició amb mesura.
Ara vull esperar com a mínim mig any per que el vi vagi madurant en la pròpia ampolla, i perdi una mica aquesta aspró.
Com a detall, aquí va el gran procés d'omplenat. Ja es pot veure que és totalment artesanal. Quan sigui bevible, sols faltarà vestir les ampolles amb la seva caputxa i etiqueta.
Per cert, dissabte a la nit estava baldat.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Verema del raïm negre 2010


A mitja setmana vaig anar a la vinya per collir les últimes figues de la temporada. Donant una volta per les feixes, vaig veure que a la feixa del vi negre els gotims més grossos ja estaven menjats. Això el que volia dir era : “alerta perill !!, senglars o ocells, però el temps s’acaba “.

Amb en Miquel, el meu company de vinya i moltes altres aficions, varem decidir que dissabte era la data ineludible per a la verema del vi negre. El vi blanc podia esperar una mica més, ja que els animals quan veuen el raïm blanc el consideren verd i creuen que encara està per madurar. Esperarem uns quinze dies ja que el raïm te poc sucre, està molt aiguat amb aquestes darreres pluges.

A primera hora del matí varem anar a la vinya, i amb cinc barriques ( quatre de seixanta litres i una de trenta ) varem recollir el raïm negre de la feixa de dalt, de la fila de la feixa del mig, i tres o quatre ceps de la feixa de baix. Arribats a la zona de treball de casa d’en Miquel, aquest any ho hem tingut bé. L’estrujadora de raïm que l’any passat varem comprar ha fet perfectament la seva feina, i en poca estona teníem el raïm xafat. La feina una mica lenta ha estat treure la raspa del conjunt de most i pells que teníem en la barrica de 200 litres, regal de l’any passat dels amics de Vilafortuny ( la Clara i en Sergi ).



Per afavorir la fermentació hem posat llevat que varem comprar l’any passat a la botiga del Mon del Cava ( Sant Sadurní ), i que tot l’any he tingut a la nevera, que era on recomanaven tenir-ho per afavorir la conservació. Tot i que el raïm no tenia massa sucre, esperem a veure com sortirà el most. El que ens agradaria és que diumenge que ve premsar-ho i trascolar-ho a les botes. Això implicarà abans haver de buidar les botes i embotellar el vi negre de l’any passat.

M’he passat un dia excel·lent amb la verema, i compensa molt els dies grisos d’anar preparant els ceps, des de la poda passant per les ensulfatades fins arribar a les aclarides per afavorir el creixement dels gotims.

divendres, 24 de setembre del 2010

Whiskey irlandès


En la meva dèria de conèixer els diferents tipus de whiskies, ara ha arribat el torn als whiskeys irlandesos. El més conegut a Catalunya és el Jameson, però m'agrada més buscar altres coses que no siguin les tòpiques d'aquí. Cal dir que d'aquesta marca es venen de l'ordre de 2,5 milions d'ampolles a l'any, que no és poc.
Vaig comprar aquesta ampolla de blenden whiskey, que és un 12 anys de la casa Powers. Pertany a uns propietaris que es mantenen en la mateixa saga que des del seu començament, a finals del segle XVIII ( 1791 ).
Es tracta d'una barreja de whiskey de malta i de gra, en una proporció 70/30, en el que es barregen des de 12 a 24 anys, procedents de botes de roure americà.
Te un gust que recorda als whiskeys americans, una mica afustats, però te un final llarg i dolç que deixa molt bones sensacions. Convé deixar-lo obrir una mica, o amb aigua o assaborint tots els aromes bellugant-lo be.
Considero que és una bona elecció, a mig camí entre els blended anglesos i els americans.

dilluns, 20 de setembre del 2010

Ara va de cava


Feia temps que no penjava cap entrada nova de cava. Ara tinc una bona oportunitat ja que he tastat un de molt interessant. Es tracta d’un Recaredo Gran Reserva Brut de Brut 2002.
Aquesta bodega, petita, te un gran prestigi tot i la producció limitada que te. Ara està en la segona generació dels que la van fundar. Te una mica més de 47 hectàrees de vinya als voltants de Sant Sadurní d’Anoia, i busca una producció de qualitat, amb ceps vells i sense utilitzar herbicides ni insecticides, amb una verema manual.
Té una presentació molt bona, i acompanya les ampolles amb una informació de qui són, què volen fer, i les característiques de l’anyada.
Aquest que he tastat m’ha sorprès gratament. Es una barreja ( “coupage” que és més fi ) de raïm Macabeo ( 72 % ) i Xarel•lo ( 28 % ) ,( el xarel•lo ha estat fermentat en botes de roure que li dona una mica de gust de fusta que destaca però no domina ). No té cap part de raïm Parellada, com els caves tradicionals més habituals. Ha estat 70 mesos en la cava És d’un color groc poc torrat, amb bombolla fina i constant. Presenta un cert gust de fruita, més aviat dolça sense cap mena d’amargor. El final és llarg, i deixa un paladar amb sensació de frescor.
Tot i que el preu no és cap broma, és una bona elecció.

divendres, 17 de setembre del 2010

Preparant els calçots


Aquests dies ha tocat preparar una feixa per plantar calçots, ja que per tenir-los al desembre-gener cal començar ara. Una de les coses que m'ha fet il·lusió ha estat la meva "estrena" com a tractorista. No havia dut mai un tractor, i el meu company m'ho va oferir. Aquí teniu una foto d'aquest moment.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Com se quan haig de veremar ?


La vinya està presentant uns raïms cada cop més grans i madurs, i aquests darrers dies amb la calor que està fent maduraran molt be i donaran un contingut de sucre millor que si haguéssim continuat amb el temps poc calorós d'aquest estiu. Aquí hi ha una fotografia de com està el raïm blanc, i al final d'aquesta entrada mostro una altre del negre.
En Lluís, un amic meu, aquesta tarda m'ha preguntat tot seriós : Com saps quan has de fer la verema ?
Un cop pensada les possibles respostes, he decidit que el millor és explicar la meva manera de prendre la decisió. Li he dit que la teoria és que cal veremar quan la varietat del raïm hagi arribat al seu punt de maduresa, que per cada una és diferent, i cal saber i esperar. Però la meva presa de decisions passa per : quan el raïm esta prou madur, els ocells i els senglars no l'hagin menjat, i tingui temps suficient per fer-ho. O sigui, espero poder veremar el cap de setmana vinent, o com a molt tard el cap de setmana de les festes de la Mercè de Barcelona, ja que tindré un dia més de festa.
De totes maneres, encara tinc una feina prèvia. Haig de buidar les botes de sota l'escala, on el vi de l'any passat està fent la seva criança, i passar-lo tot a ampolles.
En la cata de vins negres de l'anterior entrada vaig aprendre que quan embotelles el vi, encara ha de acabar-se de fer a l'ampolla, que just sortint de la bota té un gust aspre que pot semblar dolent. Això em va tranquilitzar molt, ja que havia fet un tast del vi i no m'agradava. La notícia dolenta és que la somelier va dir que sovint calia entre sis i dotze mesos per que el vi en l'ampolla agafés tot el seu veritable to. O sigui, toca esperar bastant un cop passat a ampolla.

dijous, 9 de setembre del 2010

Cata de vins negres

Ha començat la temporada, i les activitats que havien quedat parades per les vacances es reprenen. Els amics de la cadena Bon Preu - Consum han organitzat una sessió de cata de vins negres, que vaig poder assistir dilluns i m'ho he passat fenomenal !

Qui ha dirigit la cata ha estat la Meritxell Figueras, que és una excel·lent somelier i divulgadora del món de l'enologia, al meu entendre. Pertany a una nissaga relacionada amb el vi i els licors mitjançant cinc generacions al Celler de Gelida, botiga que recomano molt i que està al barri de Sans, al carrer Vallespir. Anar a comprar allà és una festa, i sempre he pogut passar-m'ho be mentre escolto els consells que donen, compri poc o molt ( m'han fet sentir sempre molt ben tractat ), ja sigui vi o whisky, del que tenen una gran ( GRAN de veritat ) varietat.
Els vins que hem tastat han estat : Castell de Perelada, Torres Santa Digna Cabernet Sauvinyon ( Xile ) i Embruix ( vi d'en Lluis Llach del Priorat ).

El primer vi era una barreja de raïms ( coupatge ), que per al meu gust tenia massa intens la fusta de la bota. El segon era ja més elaborat, i em va deixar un gran final en boca, amb gust a fruites dolces ( que no vol dir vi dolç ). El Priorat ja era un vi més complexe, que per la meva opinió tenia massa cos per tastar-lo sense menjar. De totes maneres, sempre aprenc coses interessants quan puc escoltar a gent que el vi l'apassiona, i sap transmetre aquesta il·lusió. Aquí deixo una imatge dels vins, però no asseguro que les ampolles que varem beure siguin exactament les de les fotografies.


Al camp ara ha arribat el temps de les figues. De les tres figueres que tinc, hi ha una de figues negres i dues de verdes ( no se el nom de les varietats ), i les verdes aquest any intentaré assecar-les per fer-les amb licor.

dimarts, 24 d’agost del 2010

Una parada obligatòria per als que apreciem els maltas


En les vacances d'aquest estiu he tingut uns dies per poder passar-los als Pirineus, amb els seus increïbles racons que es descobreixen a poc a poc, pas a pas. Entre les estones dedicades a gaudir de cims, llacs, travesses i caminades també varem tenir temps per anar de compres a Andorra.

Un dels llocs que em rondava per anar era la botiga de whiskies de Les Escaldes que es diu Cava Benito ( www.cavabenitowhisky.com ) Aquesta botiga és una gran passada, vaig disfrutar com mai comprant un bon whisky !!. Aquí teniu una fotografia d'ella.

Quan vaig a comprar m'agrada molt poder badar una mica, sense sentir al depenent al darrera volent fer-me anar de pressa. Tot just entrar, em vant preguntar si volia cap consell, i vaig contestar que de moment volia mirar els prestatges. Sense exagerar pot ser han d'haver més de cinc-centes referències diferents, principalment maltes, encara que vaig veure també americans, irlandesos i japonesos i francesos. Hi havia al costat de cada prestatge els noms de les ampolles, i una cosa molt important el preu, ja que amb facilitat hi havia ampolles que estan per sobre del meu objectiu. Realment hi havien maltes de tots els racons, raconets, zones, subzones, grau alcohòlic i botes d'acabat. Tan sols d'entrar a la seva pàgina web tinc la certesa de que soc un aprenent molt aprenent en aquest magnífic mon.

Un cop donada una ullada als prestatges, vaig demanar consell al depenent. Vaig dir quins eren els whiskies que m'agradaven, i quin era el nivell de preu que volia per a l'ampolla. Sense cap senyal ( ni per poc ni per molt ) el depenent em va recomanar aquesta ampolla que ara us descriuré, i amablement em va dir : "el vol tastar ?" com si fos el més natural del món quan es compra una ampolla. Total, que jo amb cara de pòker vaig contestar : "doncs sí, gràcies" . Una meravella de malta. Un cop vista la meva acceptació, em va dir : "tinc un altre marca d'aquesta mateixa zona amb acabat en bota de Vega Sicília, el vol tastar també ?". Jo, com si fos el més normal del món, "d'acord".

Vaig sentir-me ben tractat, ben aconsellat, i vaig sortir amb un excel·lent malta que ara l'explico :

Aquest malta es diu Longrow CV, i és una marca que comercialitza la destil·leria Springbank, a la zona de Campbelltown.

Aquesta zona, al final de la península de Kintyre a l'oest d'Escòcia, va ser antigament el cor de la producció de whisky. Amb tot just 5000 habitants va arribar a tenir la increïble quantitat de trenta-quatre destil·leries funcionant legalment ( tot un èxit a Escòcia )

Els maltes Longrow estan doblement destil·lats, i tenen un component fumat important. No te cap referència a edat, però és una barreja de maltes de 7, 10, i 14 anys que provenen de botes de xeres, bourbon , oportos i rom. Te un gust de fumat poc incisiu però que dura en boca, fent-se molt agradable. Té un pas untuós, i deixa un gust final amb poc però reconeixible final dolç ( xeres i rom ? ). El preu, una meravella que ja m'agradaria trobar-lo aquí.

Si cal fer un resum. parada obligatòria, sense presses, i bones oportunitats. Del tot recomanable.

diumenge, 22 d’agost del 2010

Em sembla que tindrem vi negre


Per als que pensàvem que la primavera encara durava, donat aquest estiu sense gaire calor, mica en mica va donant pas a l'estiu. Els qui entenen de les feines del camp ( o sigui, jo no ) diuen que com a mínim el temps va amb quinze dies de retard. Amb aquestes perspectives pensava que el vi l'hauriem de collir per Tots Sants, ja que el meu veí de camp ( un aragonès tot simpàtic, però pinyó fixe que cal agafar-s'ho amb paciència ) ens diu que ca veremar pel Pilar, ( pot ser que a més hi afegeixi una mica de patriotisme ).

En qualsevol cas, els grans del raïm dels ceps de negre comencen a agafar color. Quan veig aquest fet, em sento molt satisfet de poder veure que som prou capaços de fer créixer una any més el raïm amb la nostra dedicació. Les paraules que trobo no aconsegueixen reflectir la satisfacció d'aquests moments, que són molt personals, però que vull reflectir en aquest blog.

Com a mostra, veieu aquesta meravella de gotim amb els grans que comencen a virar cap al negre.

Per cert, ara comencen les negociacions amb les bestioles, senglars i ocells, sobre qui és el veritable amo dels gotims ( els ceps, segur que són meus ).

dissabte, 14 d’agost del 2010

Whisky amb gel, gran reserva, sense cap dubte

En vacances tinc més temps de llegir el diari, i fer-ho a poc a poc, sense el neguit del ritme dels dies de feina. He vist aquesta notícia sobre un whisky realment de "reserva", que emparenta amb la que vaig penjar sobre un champagne.


Una caixa de whisky escocès ha estat oberta avui, més d'un segle després de ser enterrada sota el gel de l'Antàrtida, han anunciat les autoritats de Nova Zelanda.

La caixa de whisky trobada a l'Antàrtida pertanyent a l'expedició de Shackleton. Entre el 1907 i el 1909, Shackleton va fracassar en diversos intents per ser el primer a arribar al pol Sud, i la seva expedició es va quedar sense provisions quan era a 160 quilòmetres de l'objectiu, que va aconseguir el 1911 el noruec Roald Amundsen.


Diverses setmanes després que s'iniciés el procés de descongelació en una habitació del Museu de Canterbury, a la ciutat de Christchurch, la caixa va revelar el seu contingut: 11 ampolles de la marca McKinlay & Co.

Les ampolles estaven embolicades en paper i palla per protegir-les durant el viatge al continent gelat que el 1907 va emprendre Shackleton al capdavant de l'expedició Nimrod. Segons els arqueòlegs que han manipulat les ampolles, el whisky --destil•lat el 1896 o el 1897-- encara era líquid i estava en un estat excel•lent de conservació, tot i les temperatures de 30 graus centígrads sota zero que ha suportat durant més de 100 anys.

El tresor alcohòlic pertany ara a la Societat per a la Conservació del Patrimoni Històric de l'Antàrtida de Nova Zelanda, que extraurà mostres de l'alcohol abans de tornar a dipositar la caixa al mateix camp on va ser trobada el 2006, com obliga el tractat de preservació històrica firmat pels 12 països que coadmnistran el continent gelat.

Les mostres, obtingudes amb una xeringa a través del tap de suro, seran entregades a la destil•leria Whyte & Mackay, que distribueix la marca McKinlay i intentarà analitzar la composició per duplicar una mescla que, en la seva recepta original, ja no existeix.

Aquesta troballa segur que haurà posat molt contents a aquesta destil·leria, i m'agradarà veure els comentaris al gust del whisky de fa 115 anys que faran els experts

diumenge, 25 de juliol del 2010

He collit patates !!!!!!!



Tinc dues bones notícies. La primera és que començo vacances, i demà no hauré de posar-me pantalons llargs i sabates. Tinc la intenció de no tornar a treure les sabates de l'armari fins d'aquí quatre setmanes. Si puc, pantalons curts, i si no puc texans llargs, però no pantalons "de ciutat". El començament de vacances és el millor moment, estant tots els dies per gastar i encara tens la possibilitat d'arribar a fer tots els plans ( a mesura que gastes dies de vacances hi ha coses que queden per fer, inevitablement ).

La segona bona notícia és que he collit per primera vegada patates, no ho havia fet mai. Veure com les patates surten de les arrels de la planta és una gran satisfacció. És una sorpresa cada planta, i quan són grans fan il·lusió, i quan surten petites, també. Arribar a casa amb la caixa de patates em va semblar un triomf, que no te res a veure amb les que portes del mercat. En aquestes hi ha més satisfacció, dedicació, interès, il·lusió i sens dubte molta més recompensa.

Al mig dia de dissabte varem menjar unes mongetes tendres amb patates ( feia menys de dues hores que eren a sota terra ) que van ser una delícia dels àngels.

Deixo una nota gràfica del moment de la collita.

Bones vacances, i es probable que no pengi res fins al final de vacances. El raïm va creixent, i té molt bona pinta aquest any ( sembla que vaig aprenent de veritat a cuidar una vinya, sota les directrius del meu company Miquel )

dimecres, 21 de juliol del 2010

Un champagne desmesurat !!!

Aquesta setmana he vist una notícia que m'ha deixat bocabadat. Per tal de respectar com la he llegit, la transcrit directament :
"Un equipo de buzos ha encontrado en perfecto estado hasta 30 botellas del champán más antiguo del mundo, que dataría de finales del siglo XVIII, cuando se encontraban explorando un barco hundido en el fondo del mar Báltico.

"Recogí una botella de champán y justo entonces pude poner fecha al naufragio, porque no habíamos encontrado detalle alguno que nos diera una pista sobre el nombre del barco", dijo el buzo sueco Christian Ekstrom, que junto a sus compañeros abrió la botella y saboreó su contenido. "Fue fantástico. Tenía un sabor muy dulce, sabía a roble y tenía un olor muy fuerte a tabaco. Y había burbujas muy pequeñas", ha comentado.

Así, expertos han apuntado que la forma de la botella denotaba una procedencia de finales del siglo XVIII y su contenido fue enviado a especialistas franceses en champán para ser analizado. "Estamos seguros en un 98 por ciento de que se trata de champán de la marca Veuve Clicquot y de que probablemente fue embotellado entre 1772 (año en que se estabilizó el negocio) y 1785", dijo Ekstrom, al tiempo que ha añadido que el barco de carga seguramente iba a San Petersburgo, que entonces era capital de Rusia.

El actual título del champán más antiguo del mundo lo ostenta el Perrier-Jouet, que cuenta con dos botellas del año 1825. Un especialista sueco en champán, Richard Juhlin, ha indicado al periódico Alandstidninge que coincide en estimar que se trata de un Veuve Cliquot de fines del siglo XVIII y ha añadido que podría costar alrededor unos 48.184 euros por botella. Debido a que el barco naufragado yace fuera de las islas de Aland, una parte autónoma de Finlandia, las autoridades locales decidirán qué hacer con los restos del barco y con el champán."

Com a primer comentari em sorgeix "quina sort en aquesta troballa, i quin premi més bo per a una afició com el submarinisme". Per altre part, hi ha gent realment iluminada, gastar-se 48.000 euros en veure una ampolla d'un vi, per molt champagne que sigui. Vist d'una altre manera, m'agradaria estar en disposició de tenir 48.000 euros extres per gastar-me en d'una volada. Això vol dir que en tinc no se quants ( moooooolts ) per a totes les altres coses. Em sembla molt fort que amb les necessitats que avui te molta gent hi hagi aquestes despeses exagerades.