La millor fruita, la que s'agafa de l'arbre

Amb el començament de l'estiu arriben unes fruites permeten variar la monotonia de l'hivern. El primer que arriba a la vinya són les cireres. En el camp hi ha quatre cireres, i hi ha un que madura abans que els altres. Collir cireres es converteix en una carrera contra els ocells. Un cop estan vermelles, és un veritable esprint entre ells i jo, i sovint surten guanyant ells ja que tenen més temps, i gana.

La fruita que ve després és l'albercoc, i ara estan encara una mica àcids, però crec que en una setmana ja es podran menjar. L'albercoquer pensava que estava a les últimes, i el vaig podar molt. Sembla que això era el que necessitava, i aquest any encara ha donat uns quants fruits.

Una de les coses que no sabia era que la planta de la patata feia flor, i a més tal i com es pot veure en aquest foto, són maques. Em sembla que amb la primavera i començament d'estiu que estem tenint, amb molta pluja, podré tenir una bona collita de patates. Esperem.

Balvenie 12 anys Double Wood ( Speyside ) un gran single malt

A mesura que vaig coneixent el mon del whisky cada vegada tinc més interès per descobrir noves coses. Fa poc em van recomanar aquest single malt, de la zona de Speyside. Aquesta zona és de les més clàssiques d'Escòcia en el que es refereix al whisky.

Aquest que ara he tastat, un Balvenie 12 anys Double Wood, m'el van recomanar per dos motius, principalment. El primer motiu és que aquesta destil·leria és de les poques que fan tot el procés, cuidar la seva malta, germinar-la, destil·lar-la, i a més, tenen un taller de fabricació i condicionament de les seves botes. El segon motiu ha estat l'acabat que dona la doble criança, primer en botes de bourbon i finalment en botes de xeres.

El whisky te un color daurat fosc intens, quasi àmbar. En boca he trobat que dona sensació de ple, te molt cos. Et deixa un final llarg, amb tons de mel i fruits secs. Em recorda molt un altre que vaig tastar, un blended de la Chivas Regal, el Royal Salute de 21 anys, que tenia un preu més de dues vegades el d'aquest gran malta que ara comento.

Una ultima recomanació : visita a la seva pàgina web ( www.thebalvenie.com ), que és molt complerta, àgil i ben estructurada, i permet passar una bona estona disfrutant del mon del whisky.

Caramb amb les pluges

Una de les coses que estic aprenent amb l'afició de fer vi, i en conseqüència de cuidar un camp, és aprendre a veure quan miro. Fins fa poc quan anava per l'autopista cap a Tarragona mirava les vinyes de l'Anoia, però veia molt poca cosa. Ara cada vegada veig més : que si ja han podat els ceps, que si estan a punt de collir, que si ja estan fent la collita, que si el camp està ple de tractors i remolcs portant el raïm a la bodega, i aquest any estic aprenent a veure una cosa més. La llicò d'aquest any és que la pluja freqüent fa créixer molt be els ceps, però també les males herbes.

Aquí tinc una feixa "per adobar". Aquesta és la feixa del raïm negre, i el cap de setmana m'espera la desbroçadora per tallar tota l'herba i deixar que els ceps respirin be i no hagin de compartir aliment amb aquests herbots.


Ara es pot veure el que volia dir entre el mirar i el veure. Aquesta feina és una mica pesada, però l'alternativa és tirar productes químics per que no creixi cap herba, i en principi no tinc ganes d'anar per aquesta via. Una de les coses que sovint no s'explica en el mon de fer vi és aquesta feina desagraïda, ja que quan creus que l'has acabada, ja ha tornat a créixer en la primera feixa que has fet.

El retorn dels esforços de l'hivern

Ara arriba un temps en que el camp dona recompenses i requereix un esforç constant. Per una banda, els arbres fruiters tornen l'esforç que hem posat en ells. Una de les visons que em recompensa més és el d'un cirerer carregat de cireres, ben vermelles. Dóna una gran satisfacció anar agafant-ne, tres al cistell i una a la panxa. El meu company d'aventures en el camp em fa veure que cal anar amb celeritat amb les cireres, ja que els ocells també participen en la recollida, i quan decideixen atacar un arbre sembla que hagi passat una banda de lladres, ja que no deixen ni una en tot l'arbre. Aquesta és una de les coses que haig d'aprendre a acceptar com inevitable ( a no ser que vulgui posar una xarxa a tots els arbres, car i complicat ). De moment, procuro anar a mitges amb els ocells. Tenir un cistell ple de cireres com aquest és una sensació genial.

Els ceps continuen el seu camí. Aquest cap de setmana he tingut feina, i de la bona, fent córrer la desbroçadora. Amb les pluges d'aquesta temporada l'herba creix i creix. Nosaltres no volem fer productes químics per evitar que creixi, i el sistema que fem és utilitzar una desbroçadora, però és una feina llarga, i quan acabes quasi has de començar de nou. De totes maneres, és molt gratificant veure i sentir l'olor del camp amb l'herba acabada de tallar.
Quan era l'hora d'anar al camp ha començat a ploure, i he pogut dedicar una mica més de temps a llegir el diari. Quan he arribat al camp, hi havia aquest espectacle dels gotims acabats de formar amb les gotes de pluja a les fulles encara per caure.

Per cert, les oliveres aquest any han florit molt bé, i possiblement tindrem una bona collida, caldrà pensar que en farem ( per suposat, olives de taula ) amb la collita, i si tenim possiblitat de fer-nos oli a partir d'aquestes olives. Temps al temps, però estaria molt bé.

Un Ribera del Duero per recomanar

Un dels avantatges que estic tenint amb això de la vinya i el blog és que cada vegada hi ha més gent que sap del meu interès pel món del vi. Això comporta que sovint haig d'explicar l'origen de la vinya, i les feines que vaig fent. Molts creuen que el vi tan sols és una cosa que arriba a la taula i és bo, altres més interessats en el tema saben que es fa la verema al setembre, i que després ja està fet el vi. També hi ha gent interessada de debò en que comparteixi amb ells la meva afició.

Un dels avantatges que estic tenint és que en trobades que acaben en un dinar, a l'hora incòmoda d'escollir el vi cada cop més puc triar-lo jo, ja que diuen que "tu que hi entens de vi, ..."

Fa uns dies em va passar, i amb la colla que dinàvem la consigna va ser : "que sigui bo, no et fixis en el preu" ( cosa que passa poques vegades, i és un punt difícil compaginar qualitat i preu raonable pels comensals ), Total, que vaig mirar la carta de vins amb una gran il·lusió, i vaig anar cap als Ribera del Duero, que són una de les zones vinícoles espanyoles que més m'agrada.

Vaig escollir un Aalto, i és un vi excepcional per meu paladar. És un vi rodó en boca, amb gustos de fusta i fruites molt equilibrats i envolvents, amb una acidesa que es nota però que no molesta. Tots el varem disfrutar molt, aconseguint una gran acceptació general

És un vi que te una criança en botes de roure de vora dos anys, i primer en botes noves i després trascolat per acabar la criança en botes de entre un i dos anys. l'enòleg d'aquesta bodega prové de la bodega dels Vega Sicília.

Si el veieu en una vinoteca o en una carta de vins, penseu que val els diners que costa.

Comença a arribar la collita

Aquests moments del camp són els que recompensen més. La feina feta a l'hivern comença a mostrar els fruits, i cada planta agraïda mostra la seva empenta.

He ocupat el cap de setmana fent de barber de ceps. En tan sols quinze dies han començat a brotar, i per afavorir el desenvolupa ment dels gotims de raïm convé treure les fulles que hi hagin per sota en la verga. D'aquesta manera, la planta no dedica energia seva a fer créixer fulles, i sols convé deixar les que estan per sobre dels gotims. També convé treure els brots que creixen en la part baixa del cep, ja que amb molta probabilitat impedeixen que els raïms de dalt, que no seran menjats pel senglar, creixin be.

Aquesta feina la podem fer per que en tenim pocs, i ho fem per afició. Aquí hi ha les cireres, que en quinze dies espero menjar-ne, i els albercocs, que pot ser una mica més tard.


Tenim una anècdota molt divertida. L'any passat, quan feia poc temps que treballaven el camp, ens va venir a visitar el pagès veí. Aquest és un senyor jubilat aragonès, que tota la seva vida profesional la va fer de jardiner. Ara porta una sèrie de feixes, i també havia festejat la nostra feixa però finalment no va arribar a cap acord amb la mestressa.

Per mostrar que era molt bon pagès, i davant la pobre impressió que feia la nostra vinya, amb cinc anys sense cuidar, ens va dir tot orgullós que ell era un agricultor que anava a "rendimiento". Nosaltres, sense pensar-ho dues vegades, li varem contestar que la nostra feina era a "entretenimiento". Va haver una creuada de cables en el seu cap, i no entenen la broma que li fèiem va canviar ràpidament de tema, i ens va parlar d'una altre cosa.



No tot són éxits. Aquella olivera que vaig trasplantar s'està secant poc a poc. Pot ser que varem esperat massa el bon temps, i segurament haviem d'haver-la bellugat abans, pot ser al començament de febrer. De totes maneres, la figuera que li estava menjant el sol ara està més ufanosa.

Festival de vins a Cadiz

El passat cap de setmana el vaig fer llarg, tant per davant com per darrera, i amb la meva dona varem fer una escapada a Cadis. Entre les meravelles de platges, de postes de sol i de pobles blancs hi encabiríem una visita a unes bodegues, per conèixer com es fan els vins d'aquesta zona.

Una de les marques que sempre recordo és l'associada a una noia rossa dalt d'un cavall, galopant per la platja. Centenario Terry. La visita a la bodega va ser una meravella. Estàvem sols amb la guia, i ens va ensenyar amb molt detall totes les zones, i els estables on sols hi ha cavalls mascles i blancs, increïble.


El sistema de obtenir el vi és molt curiós. Les botes no es tapen, ja que d'una forma natural es crea una capa de llevats que aïlla el vi de l'oxígen, i van fent la criança anòxica però oberta. Aquesta manera de fer es veu en la foto, i s'anomena "velo en flor".

Els vins es classifiquen en quatre grans grups : manzanilla, fino, amontillado i oloroso. La manzanilla és un vi de jerez especial de Sanlucar de Barrameda, de color palla, sec, lleuger i gust una mica amarg. El fino és el mateix tipus, fora d'aquesta població, i amb un gust una mica més amarg que la manzanilla. Tenen uns 15º alcohòlics, i es serveixen fresquets, a uns 7 ºC.

L'amontillado és un fino amb una criança més llarga i alcohol afegit ( que al afegir-se mata la capa de llevats anomenada flor i s'ha d'envellir sense contacte amb l'oxígen ), i l'oloroso és un grau més d'envellit. Tenen uns 17º alcohòlics, i es serveixen menys freds que els anteriors. Tots aquests vins es fan amb raïm de la varietat Palomino.

A més, hi ha un altre tipus de raïm, el Pedro Ximenes, que dona uns vins molt aromàtics, dolços i de color entre grana i fusta.


El sistema d'envelliment del vi de Jerez es l'anomenat de "criaderas" y "soleras", també anomenat de "escalas", un mètode que va perfeccionar el més senzill sistema de "collites" i permet mantenir les característiques de qualitat i envelliment que correspon a cada marca comercialitzada. Per això, cada un dels tipus bàsics del vi de jerez, seleccionats prèviament, es porta a la seva "solera" determinada, formada per botes de roure superposades en escales, on se desenvolupa el sistema de criança. Aquest procés és així : de les botes amb el vi més vell s'extreu de forma periòdica una part del seu volum i es destina a la comercialització i consum.

La quantitat estreta es reposa amb vi del nivell anterior, i així succesivament s'arriba a la criadera més jove, en la que el volum extret es reposa amb vi nou que inicia la seva criança. D'aquesta manera s'aconsegueix una qualitat sempre homogènea, ja que la part de vi afegit a cada bota es barreja amb l'existent, forman un conjunt que envelleix a la vegada.



De tant escriure de finos i manzanillas, ja torno a desitjar una copeta entre els meus dits.

Cata de vins blancs joves

Sempre he sentit dir que si vols una cosa has de bellugar-te per aconseguir-la. La meva afició al món del vi fa que estigui despert a la caça d'oportunitats. Aquesta vegada l'oportunitat ha estat mitjançant la cadena de supermercats Bonpreu-Esclat. Tenen una espècie de club que anomenen Espai de Consum, i organitzen activitats relacionades amb l'alimentació. Una d'aquestes és la de tasts, i he assistit a un de vins blancs ( per cert, gratuïta amb la targeta Bonpreu ).



He comentat anteriorment que per mi els vins blancs eren una mica desconeguts i menys valorats que els vins negres, però poc a poc aquesta apreciació la vaig canviant, i veig que tots els vins tenen el seu espai, i que cal conèixer les possibilitats que ens permeten.

He aprés moltes coses, i una de les importants ha estat veure i viure la il·lusió amb que el somelier David Seijas transmet una mica del coneixement del mon del vi a que es dedica, i les qualitats de comunicador que té..


Varem tastar tres vins blancs, similars però diferents. El primer era un Raimat Chardonnay, amb una frescura en boca i uns aromes de plàtan, pinya i cítrics molt interessants. El segon vi va ser el Gramona Gessamí, de raïm moscatell i amb una dolçor i untuositat en boca destacable. El tercer vi va ser un Marques de Riscal Verdejo, que presenta uns aromes d'herba tallada i florals molt intensos, amb un pas en boca equilibrat.

En David ens va dir que, en general, els vins blancs no convé que estiguin gaire temps en ampolla, i cal veure'ls del mateix any o de l'any anterior ( preus per sota dels deu euros ). Això té excepcions en els vins desenvolupats especialment per a envellir, i ja estan en una altre gama de preus.

Com a colofó, cal tenir les orelles obertes per estar disposat a aprendre, i a aprofitar oportunitats.

Esclat de vida

Entre pluja i petites ullades de sol, el camp es posa en marxa. En aquest petit troc de terra, que està resultant una font de satisfaccions, estic assistint a l'esclat de moltes i variades ganes de créixer.

El motiu inicial de dedicar temps al camp, que no era altre que cuidar els ceps i fer vi, està obrint-me portes que em donen tanta o més satisfacció que la vinya. Tot i això, continua sent el motiu central. Aquí puc ensenyar les primers passos del que serà el "Celler Sota l'Escala 2010".


Si tinc una mica de paciència i sóc capaç de mirar amb atenció, hi ha un veritable mon, que representa un equilibri entre grans i petits, vegetals i animals. Aquí hi ha una nova mostra. Per cert, amb aquesta afició també haig d'aprendre a treure partit a la màquina de fotos digital, i estic prou content dels resultats que obtinc.


Tinc la sort de que el meu company de vinya te ofici amb la feina de cuidar un camp, i també te una empenta que fa engrescar a qualsevol. Amb aquest soci no puc quedar-me en pla conservador, a fer el mateix que l'any passat. Resulta que ens hem engrescat a plantar patates. La vinya és de secà i no disposem d'aigua ni de bassa per emmagatzemar, però amb aquesta primavera això no sembla que sigui un problema. Total, que ja ha germinat les patates que varem plantar i despunten tímidament. Veurem com acaba el tema.

Parada per pluja

El cap de setmana està resultant plujós, i sembla que les previsions són de que continuarà l'aigua. Podré fer altres feines endarrerides del camp.
Els arbres que varem plantar al gener estan brotant tots, i alguns més de pressa que altres. Aquest magraner està començant a brotar, i em fa molta il·lusió veure com va creixent setmana a setmana. La fotografia és de fa dues setmanes.

Respecte al tema vins, aquest cap de setmana no resulta gaire bo. He obert aquesta ampolla de Rioja, un criança 2005 de Hacienda Lopez de Haro, i ha resultat un vi massa just per al meu parer. Gust habitual de rioja, una mica afruitat i amb notes de fusta massa poc harmonioses. En boca un pel barroer, i un final curt. En resum, poc afortunat i no crec que sigui per repetir. De totes maneres, sempre que es tasten novetats hi ha sorpreses, tant per una banda com per l'altre.