Bouquet d'Aromes, un bon lloc per apreciar vins i menjars

He fet una bona descoberta, i vull exposar-la. Em van parlar d'un lloc en que feien sesions de maridatges de vi i menjars, i que els cursos estaven molt be. Fins aquí no m'havia captivat l'atenció. El següent, si. També fan dinars en dies feiners amb un estil similars. Això era ja molt diferent.
A la primera oportunitat que vaig tenir, cap a descobrir-ho. El lloc es diu Bouquet d'Aromes, i està en el carrer Loreto 22 ( al costat d'avinguda de Sarrià entre Josep Tarradellas i Diagonal ).

D'entrada hi ha un aparador on s'exposen molts vins, amb uns preus assequibles i amb una recomanació original per cada un. Un cop a dins, hi ha una zona de botiga de vins, i aconsellen molt be en funció de gustos i pressupostos. Al fons hi ha la zona de menjador, poques taules, pot ser sis o set, que també serveixen per els cursets.


Fan menus "dedicats". El primer dia que hi vaig anar era el dia dels formatges. De primer, una amanida amb meló, daus de formatge blau i panses. De segon, una taula de formatges excel·lent, i postres un pastís de formatge amb crema líquida de vainilla.

El segon dia que he anat era el dia del foie. D'entrada una amanida que la anomenen "Divertimento amb foie gras, meló, dolcetes i formatge blau", regat amb una copa de cava Torrents Carbó Brut ( color palla amb bombolles molt fines, jove, equilibrat i que deixa el paladar obert per a menjar ). El segon plat era foie gras i magret d ànec, amb un vi blanc francés Semillon, Château Marquis d Espartignac 2008. Era un vi dolç molt bo, que no amaga el gust del foie,( que era excel·lent ).

La meva conclussió és que és un lloc per dinar en dia feiner amb una molt bona relació qualitat/preu, el servei és agradable, i que a més és un nou ( per mí ) i bon lloc on comprar vi.

Al camp continuo fent les feines d'hivern. Pot ser que m'agafi el "toro", per que estem fent una podada important als arbres ( oliveres, ametllers, i l'abercoquer ). Us deixo una fotografia de les flors de l'abercoquer amb un insecte fent la feina de polinització.

Isle of Jura, 10 anys

En la meva afició a descobrir tots els tipus de whiskys de malta, aquesta vegada presento un malta de la zona de les Highlands de l’Oest, de la illa de Jura, (per sobre de la illa de Islay ) , el Isle of Jura 10 anys.
La destil•leria és relativament nova, ha estat reconstruïda al 1963 com un motor d’activitat per la illa, sobre una altre antiga destil•leria. Fins al 1974 no va arribar a les botigues el seu producte.
Aquest malta presenta un color daurat pàl•lid, i te uns aromes molt agradables, amb una mica de fumats. En boca es presenta un gust suau, afruitat, una mica salat i amb un cert gust de fusta i fum. Te un final llarg i molt bo. Per comparar, m’ha recordat a un speyside tipus Macallan amb un afegit de fumat, i és molt lleuger.
Es pot trobar en bastants llocs, i no és un malta amb preu excesiu, menys de 30 euros.

Tast de vins negres

Aquest dilluns vaig poder assistir, de nou, a una de les activitats gastronòmiques que ofereix la cadena Bonpreu, fantàstiques i a més gratuïtes. Donada la meva dèria, vaig fer el tast de vins negres que aquest mes de febrer organitzen ( cada mes un tast diferent ).


Per aquesta activitat sols pots tenir la certesa del tema, però és una sorpresa qui la condueix i quins vins tastes. Vull remarcar que aquesta capacitat de sorpresa també te el seu punt, donat el bon nivell que pogut gaudir.
La sessió va ser conduïda per en Pep Nogué, que és un gran apassionat de la gastronomia en totes les seves facetes, i un comunicador excel•lent que enganxa i te una capacitat d’explicar coses interessants increïble.
Els vins provats han estat dos Montsants i un Priorat, amb un aspecte a destacar, que tenen un preu totalment assequible, ben per sota dels quinze euros.
El primer vi a tastar ha estat el Tina 41, que és una nova creació d’un familiar dels socis de Vall Llac, a Porrera ( Priorat ). Te un color vermell apagat, i una entrada en boca amb uns certs tons aspres però deixa un final que molt obert. Tot i tenir un important grau alcohòlic ( 15 º ), no dona sensació de fort. M’ha semblat correcte, però no és totalment el meu gust.

El segon vi a tastar ha estat el Vessants 2005, del celler de Capafons ( Montsant ). Presenta un color vermell intens i brillant, i te una entrada en boca suau, un cos bastant rodó i un final que va pujant la sensació d’aspror. La sensació final és la d’obrir el paladar, però un pel aspre si cal buscar algun “però”. Preu / qualitat molt molt bo ( menys de deu euros )

El darrer vi ha estat l’Ètim, de la Cooperativa de Falset ( un altre Montsant, doncs ). D’aquest vi cal destacar l’olor important a pell curtida molla quan el treus de l’ampolla, i poc a poc va girant ca a fruites vermelles. Te una entrada en boca suau, poc aspre, i un final molt agradable sense sensació d’alcohol, tot i els seus 14 º que no és poc. Aquesta ampolla és la que està amagada darrera les copes a la primera fotografia.

Haig de dir que he passat una estona molt agradable, que és molt interessant poder compartir afició amb els assistents a un tast, i rebre la il•lusió que transmet el xef, sense restaurant propi, Pep Nogué.


P.D. Tot i que a internet es poden trobar moltes coses del garrotxí Pep Nogué, aquí van quatre pinzellades. En Pep es va formar a l’Escola d’Hostaleria de Girona i poc després va entrar a treballar al Celler de Can Roca, on va estar-hi tretze anys. Nogué és autor dels llibres “La millor cuina d’estiu” i “Menjar per 1 euro” a més de ser el creador de la cervesa Keks

Feines d'hivern al camp

Jo em pensava que a l'hivern el camp em deixava sense feina, i era una època que podria fer una mica el mandra, i saltar-me alguns caps de setmana la feina. Doncs no, no i no. A vegades penso que aquest tros de terra és una fantàstica vàlvula de descompressió de la feina professional, a vegades penso que a una persona de "ciutat" com jo no s'ensurtirà de fer segons quines coses, a vegades millor fer en lloc d'analitzar tantes coses, el que és veritat és que quan torno del camp he carregat d'energia per als entrebancs de la setmana.

Aquestes dates, amb l'èxit de l'oli, estem intentant cuidar bé les oliveres de les feixes descuidades. Què vol dir això ? Com a primer pas hem de treure les herbes rivals que lluiten per alimentar-se de l'aliment de la terra, en segon pas hem de podar bé les branques, ( havien crescut tant que quasi no arribem a collir les olives), i en tercer lloc hem de procurar abonar bé la terra.

Amb aquests freds tan intensos que fa, he decidit quedar-me en el primer pas, i eliminar les herbes i mates "dolentes", ja que si el fred entra a les rels i les mata, millor. Sembla dit i fet, però hi ha una feinada. Com exemple, hi ha la primera fotografia. Cal fixar-se molt en l'ametller mort del racó esquerra superior, i l'olivera en primer pla a la dreta al mig de la fotografia, i observar el munt d'herbes i herbotes que hi ha.


La segona fotografia prometo que està feta al mateix lloc, el diumenge quan hem decidit acabar la feina. Com prova, torneu a buscar l'ametller sec i l'olivera, i es pot veure que és la mateixa feixa, abans i després d'una feina de cull...ns, o de campionat ( que queda més fi ).

Aquesta feina no te gaire secret, sols cal unes tisores de podar petites, unes grans, una mica de foc per cremar les branques, i temps ( que es fa mes curt si tens una bona conversa, com em passa amb el meu company de fatigues, en Miquel, que el podeu veure en la darrera fotografia ).

La última satisfacció d'aquesta feina del camp és deixar constància en el blog, que em permet conservar en la memòria i compartir amb els blogcaires els treballs, les reflexions i les satisfaccions.

Fins a la propera.

Per cert, els ametllers estan treient els borrons, i espero que aquest any la gelada no ho espatlli, ja que si ho va fer l'any passat i no em tingut ametlles.

Cava Juve i Camps Cinta Púrpura

Aquest dissabte he decidit que qualsevol dia és bo per encetar un cava. Tinc el costum de pensar en un cava sols per celebracions, i de mica en mica vaig acumulant ampolles en el celler de sota l'escala. Això no pot ser, ja que el cava s'ha de beure abans d'un any del seu desgorjat.
Per dinar teníem una barreja de gustos estranys, ( amanida i truita de patates, magret d'ànec, i unes postres de xocolata de tres colors ). Un sol vi per tot l'àpat era difícil, i la solució va estar en obrir una ampolla de cava.
Aquesta vegada l'escollit ha estat el Cinta Púrpura de Juvé i Camps. Per el meu gust te una mica massa bombolla, però de fàcil solució. En boca te un pas agradable, pot ser una mica àcid, però obre el paladar i refresca la boca per "netejar" i preparar-la per la següent mossegada.
Crec que, per la relació qualitat/preu, és una opció aconsellable, amb un preu que pot no arribar als deu euros ( segons on anem a comprar l'ampolla ).
Des d'aquest post reivindico el cava en una menjada tranquil·la, sense haver d'esperar a una festa ( herència de les nostres tradicions catalanes que podem passar endavant ).

El molí d'oli

En aquesta entrada vull recollir el procés de fer l'oli que han seguit les nostres olives. Per a un entès segur que és molt senzill, però cada cop hem doncs compte que el que considero que no ho oblidaré amb el temps m'acaba passant, i per això és millor deixar-ho escrit en el blog, i així també ho comparteixo amb els que teniu la paciència de mirar-ho.

El veritable primer pas és recollir les olives, però això ja ho he comentat en l'anterior entrada. El segon pas és portar-ho al molí, i que aquest et doni l'oli de les teves olives, i no oli d'una altre càrrega d'olives. Sembla senzill, però això implica que han de parar la línia quan ha acabat una càrrega, netejar-ho tot, i deixar-ho a punt per la següent tongada. El tercer pas és que vulguin la teva quantitat recollida, que no sigui massa poc i no vulguin acceptar l'encàrrec ( això ho varem veure mentre estàvem al molí, que venien particulars i no els hi acceptaven les olives ). Be, ara passem al procés.

En la primera foto hi ha la cinta que transporta des de la tolva de recepció de les olives a la màquina de triat. En ella hi ha bufadors, que fan que les fulles que no s'hagin tret en la recollida marxin, així com la terra i/o pedres que s'hagin recollit a les borrasses.

En la segona foto hi ha el procés de rentat de les olives amb aigua. En el cas de que es porti olives xafades o trencades, l'aigua surt amb restes orgàniques i cal portar-les a una depuradora, i això pot ser un problema mediambiental si no es fa correctament i es llença a la claveguera, ja que pot fer malbé una depuradora sols pensada per aigües domèstiques.

La tercera fotografia ja és el molí. Aquest molí consisteix en dos corrons d'acer inoxidable foradats, que al passar les olives entre ells les xafen. D'aquí surt ja una pasta que cal transportarla en vis sens fi, com es veu en la quarta fotografia.
El següent pas és separar l'oli, i es fa utilitzant centrífugues, que deixa l'oli per una banda i el que es diu sansa ( o pinyolada ).

L'oli acabat de treure es fa passar per un decantador, i d'aquí a un filtre de plaques, que és el responsable de
que el que obtinguem sigui un oli transparent i que no decanti amb el temps.

El darrer pas és l'envasat, i en aquest molí s'omplen garrafes de 25 litres, que són el màxim de gran per poder carretejar-les una sola persona.


Finalitzat aquest procès el que queda és una gran satisfacció. Feina acabada, ben acabada, i que es pot disfrutar en companyia.

Ha arribat l’oli

En la vinya aquest any la novetat a destacar entre totes ha estat dedicar-nos, i ha valgut la pena, a les oliveres. He comptat que hi ha en total 47 oliveres, que van des de les molt joves fins a una gran. La majoria són joves, pot ser una trentena no tenen un tronc de més de cinc centímetres de diàmetre.

Un dels problemes que tenim amb aquestes oliveres és que feia temps que no es cuidaven, i les branques havien crescut molt amunt i no arribem. L’hivern passat ens varem donar una mica compte, i algunes les poguérem podar ( unes set o vuit ). També hem hagut de treure moltes males herbes que ofegaven els arbres, i feia que l’olivera hagués de lluitar amb altres plantes competint per alimentar-se. La tardor passada varem netejar una feixa, i aquesta tardor hem netejat un altre, i encara ens queden un parell. Tot arribarà.

Per l’octubre varem collir les olives verdes per fer olives de taula ( veure entrada de 24 d'octubre de 2010 ) i ho varem fer de les oliveres de les feixes menys cuidades, i collirem d’uns vuit o deu arbres. La resta, des del Pont de la Puríssima fins el dia de Sant Esteve.

Al començament les collíem una a una, i les posàvem en caixes de fruita, de les que sobren en les parades del mercat els dissabtes ( al migdia passava pel mercat, i demanava de les que llençaven les que tenien malla prou fina per que no passessin les olives ). Després hem millorat la tècnica, i amb unes teles de ràfia al terra ( que el meu company li dona el nom de borrasses ) les fèiem caure, i les passàvem a les caixes de cop, procurant anar treien les fulles que també cauen. Amb aquesta millora hem anat molt més de pressa, però havíem de vigilar no trepitjar cap quan ens movíem cap a treballar altres branques.

Un dels problemes és collir les olives altes. La solució és podar les branques per que no s’enfilin, però per això has d’haver-ho patit. Fèiem servir una escaleta de cuina de dos esglaons, i si encara la branca era molt alta procuràvem torçar-la per arribar. No m’agrada enfilar-me molt ja que em fa respecte una caiguda.

Al final, ha estat un èxit. Hem collit quasi dos-cents quilos d’olives.

Per passar a oli, ens ha sortit molt be la jugada. Ja ho vaig comentar a l'entrada del 12 de desembre de 2010 .L’hi hem portat les olives, i hem obtingut l’oli d’elles ( barrejades amb les olives que ell havia collit, però que també són d’oliveres del nostre poble ). La sort és que hi ha molins que pesen les olives que portes i et donen oli ja fet, però aquest en concret et dona l’oli que ha sortit de les olives que has portat.

Hem tingut un rendiment del 23 % en oli, que és bastant. Això vol dir que eren molt netes, i que estaven en molt bon estat. La feina del molí la cobren en funció dels quilos que portes, i més o menys ens ha sortit a un euro el litre traduït a producte final.

Estic molt content, i m’he engrescat per cuidar millor les oliveres aquesta campanya, procurant podar-les millor i abonar-les, ja que em sembla que fa anys que no reben abono.

Tinc l’oli en una garrafa gran de plàstic, i ara miraré com puc donar un bon acabat. No sé si passar-ho a ampolles de vidre ( en tinc de vi netes i buides ) i haig de rumiar com fer l’etiqueta.

En una entrada posterior ja ensenyaré les fotos del procés que han fet al molí per obtenir l’oli

Cata de whiskys amb els amics

Fa un temps que tenia ganes de fer partíceps a alguns amics la meva afició als whiskys. Per això vaig decidir organitzar jo mateix un tast, i veure com responien, si era capaç de transmetre una mica aquest món.

Un cop em vaig engrescar, vaig decidir que com a màxim podiem ser cinc. El pas següent va ser trucar i convocar. La resposta va ser molt bona, i tots estaven sorpresos i de seguida deien que perfecte.

Vaig preparar un power point per introduir el món dels whiskys, la seva obtenció, el que és un blended ( es a dir, un whysky de barreges d’altres ), com desxifrar el que vol dir l’etiqueta ( single, pure, straight, blended, grain, … ) i les diferentes zones.

Els whiskys que tenia per tastar van ser :
-Lowlands, un Glenkinchie de 10 anys, que m’agrada molt per la frescor que aporta, i que permet anar introduint molt be el tema de diferents zones
-Speyside : aquí tenia a casa un Glenrothes Select Reserve, que no te anys d’envelliment ja que és precisament una barreja sense la restricció d’anyades mínimes de bota. També vaig obrir un Macallan de 12 anys de bota de roure.
-Islay : Aquí vaig presentar la meva zona predilecta. L’altre dia en un aeroport vaig trovar un Bowmore de 17 anys a un preu molt bo, i també vaig treure un Bunnahabhain de 12 anys, que és una descoberta recent i el considero una merevella, a mig camí entre els islay i els speyside, amb els avantatges de tots dos i que no dona cap gust extrem.
-Per acabar amb la sel•lecció vaig presentar el whiskey americà Blantons, que ja n’he parlat ( entrada del blog del passat 5 de novembre ).

A l’hora indicada, quart menys quart més, van anar arribant els amics, i veure la taula parada amb sis gotets petits de “xupito” ja va ser una sorpresa.
Quan ja erem tots a taula vaig començar ràpid per la presentación, per què tots tenien la vista en les ampolles presents.

Mica en mica varem anar tastant cada un en l’ordre que están posats, i les cares que feien era una delicia. Des d’un que va arribar dient que no seria capaç de distingir res fins a un altre amic que no es creía que, creient que coneixia els whiskys, encara podía apendre tantes coses diferents.
Us puc ben dir que tots varem disfrutar molt, jo el primer. Els meus amics per que van descubrir el ventall de gustos i sensacions que poden donar els whiskys, i jo per que tan sols veure amb quina satisfacció tastaven cada malta i com descobrien tantes coses , era una “gozada”

Va obtener un gran reconiexement els dos maltes extrems, el Glenkinchie per que no coneixien cap Lowland amb la seva frescor i el Islay Bunnahabhain per el gust lleugerament fumat i a la vegada d’un final una mica dolç. També els hi va resultar una sorpresa tastar un whiskey americà amb un nivell alt de qualitat, ja que tan sols coneixien els normals disponibles en discoteques.

Comencem a fer oli

Un dels aspectes que encara no havia solucionat era què fer amb les oliveres de les feixes. Primer vaig trobar la solució fent olives de taula, però encara quedaven moltes olives. Si volíem fer oli, havia de solucionar com. Amb el temps que tenim per dedicar al camp, no em podia enredar amb fer l'oli jo mateix. Buscant, vaig trobar una alternativa. Hi ha molins d'oli que accepten olives, i en funció del rendiment que ells diuen et donen oli que ja han fet. Aquesta era una possible solució, però no m'acabava de convèncer.
Per fi vaig trobar una bona sortida. Un conegut del poble te oliveres, i porta les seves olives al molí, i rep el seu oli. Vaig tantejar-li la possibilitat de donar-li les "quatre olives que tenia", i veure si podia afegir-les a les seves, per rebre oli fet amb totes elles. D'una manera molt planera em va acceptar fer-me el favor, i ja tenia doncs la solució.
Dir solució no vol dir tenir-ho solucionat. Amb la dedicació que podem, volem donar, al camp, portem quatre matins collint olives, però arribo a casa molt content. Aquí teniu unes fotos del fet de collir-les, i de com estan ( la foto és de la caixa d'olives més maca, i de moment en portem vuit caixes, tot i que no les hem pesades ).
M'agradaria saber el rendiment en oli de les olives, i tinc entès que és entre quatre i cinc kilos d'oliva per litre d'oli. Ja ho explicaré quan tingui l'oli, que espero que sigui el millor del món ( com a mínim a mi m'ho semblarà ).
Amb la feina que dona collir a mà les olives, penso que ha d'haver sistemes mecanitzats per fer-ho, però si cal fer-ho a ma no m'extranya que sigui car l'oli.

Colorants al whisky, el caramel dona color

Passejant per internet l'altre dia vaig trobar una pàgina que no coneixia, www.whiskydemalta.com, que està ubicada, o promociona, activitats relacionades amg els maltes a Madrid. Tot i això, m'ha semblat molt interesant per que divulga aspectes que no coneixia d'aquesta beguda. Paso a copiar un molt interessant sobre el caramel afegit als maltes, "per donar color" ? . Donat que no prové de la meva experiència, el deixo tal cual en castellà com està a la seva pàgina web :

Por el color de algunos whiskys envejecidos parcialmente en barrica de Jerez salió el tema de colorante y otros aditivos en el whisky en una reciente cata. El uso de aditivos está estrictamente prohibido, con la excepción del colorante E150a, así que la discusión se concentró en el uso de caramelo.
Es importante saber que el caramelo es un colorante, en bajas concentraciones sólo da color, no sabor. Se obtiene por calentamiento de un azúcar comestible.
Singel malt es una mezcla
Whisky es un destilado, por lo tanto incoloro cuando entra en la barrica. Durante el envejecimiento va cogiendo color de la barrica, la intensidad depende de varios factores como tipo de roble, el corte de la madera, el grado de tueste y el líquido que contenía en el previo uso.
Cuando se hace un single malt se mezclan varias barricas (de la misma destilería) para obtener el sabor deseado, y más importante, para poder replicar el sabor durante años. A la vez ofrece la posibilidad de intentar mantener el color igual, y si no se consigue, se puede ajustar con el caramelo.
Caramelo para ajustar, no dar
Es justo lo que dicen los fabricantes, que el colorante es para “ajustar el color”, no para “dar color”. Las cantidades usadas son mínimas, lejos de lo que hace falta para afectar al aroma y sabor.
¿Por qué es tan importante mantener el mismo color? Richard Paterson (Master Blender Whyte & Mackay) dice que es para dar al consumidor confianza en el producto. Si el mismo whisky de diferentes lotes tiene diferente color el consumidor va a pensar que también el sabor habrá cambiado. Entonces entramos en un campo psicológico donde, de antemano, piensa que el sabor no va a ser el mismo si el color no lo es. Buscará botellas con el mismo color como “aquella botella tan rica”, porque otros colores no saben igual.
El uso para ajustar el color puede ser la verdad para muchas destilerías. Pero no me sorprendería si alguna usa el colorante para dar color. La razón; ¿quién no ha elegido un whisky por su color oscuro, frente a uno muy claro? Si el whisky oscuro vende más, entonces hay un incentivo económico, lo que puede ser razón suficiente para usar el colorante hasta dar color.
Experimentando con caramelo y whisky
El uso de colorante es un hecho, y muchas marcas lo usan, entonces la cuestión realmente interesante es si influye en el sabor. Los fabricantes dicen “no” si lo usan, y “sí”, si no lo usan, lo que es de esperar. Algunos aficionados dicen que si, otros no. En cata gente dice que “tiene caramelo” de los whiskys oscuros, pero con los mismo whiskys en copa opaca los resultados son diferentes.
Sólo hay una manera de saber, y es probar. Dicho y hecho, he probado con caramelo, del tipo que viene en un sobre con el flan. He puesto una cantidad mínima, sólo para ajustar el color en un whisky envejecido en Bourbon casks, y no afectaba al sabor. Poniendo más, hasta tener un color apetecible muy oscuro, entonces si se nota el caramelo; cambia el sabor del whisky y añade un tono amargo. Pero ha sido con grandes cantidades – y un radical cambio de color – un uso que las destilerías dicen que no hacen. Con la excepción de Cu Dhub, el whisky negro.
Colorante, detectable o no
El colorante está presente en nuestros whiskys. Obviamente influye en el color, no tan seguro si en el sabor y da lugar a interesantes discusiones.
Muchos ya se han formado una opinión, basándose en influencias de otras personas y no propias pruebas, como tantas otras cosas en el mundo de whisky. Conocemos la mítica y rígida enseñanza “está es la única manera de beber el whisky si quieres ser un entendido” que influye en el principiante, y muchas veces decide lo que opinamos.

Si se usa el colorante en cantidades razonables, sólo para ajustar, no se nota, pero si es para cambiar el color, ya entramos en terreno diferente. Es muy probable que las cantidades detectables varíen de persona a persona – haz la prueba, con caramelo en tu whisky, y comparte el resultado con nosotros.

A mi em va agradar molt, espero que també seveixi a qui llegeixi aquest post