Una operació de marketing, Matsu ( Toro )

Sovint vull descobrir coses noves, i preferentment bones i barates. Triar significa escollir, encertar i equivocar-me. Aquí va una d’elles.
En un bon celler vaig demanar que em presentesin una novetat, i em van suggerir aquest vi de Toro, el Matsu. El disseny de l’etiqueta, fantàstic; el preu, atractiu; la història de la bodega impulsora trobat a internet, suggerent. Aquí va una mica la seva proposta, en castellà i sense afegir res :
“El vino joven de la trilogía que representa la juventud del vino, la fortaleza y el descaro de la juventud.
Vino de cultivo biodinámico elaborado a partir de viñedos casi centenarios y de baja producción. Breve paso por madera de 3 meses. Aún siendo joven, es un vino con personalidad, muy rico. Vino muy frutal, con la fruta roja en primer plano que va ganando complejidad con el tiempo, apareciendo sutiles notas florales y avainilladas sobre un ligero fondo mineral.
Cata en boca : Buen y potente ataque, muy agradable. Los frutos rojos aparecen en segundo plano con los tostados ganando protagonismo. Paso aterciopelado y muy sabroso. Taninos dulces algo secos. Muy buen final dejando ricas y golosas sensaciones.
De los mejores vinos jóvenes de Toro.

La meva opinió : feia temps que no bebia un vi que em desagradés tant. L’he trobat aigualit, tancat, i sense característiques que el diferenciin de res. Penso que aquests diners els podia haver dedicat a qualsevol altre cosa que de ben segur m’hagués donat una mica de compensació. Un fracàs. No sé si estic totalment equivocat, i l’ampolla m’ha arribat en molt males condicions de conservació. Mai més.

Creix la plantació d'oliveres

Fa uns dies vaig comentar amb un conegut de feina que tenia el camp, i que ara estava recollint les olives per fer oli. La meva sorpresa ha estat que ell és enginyer agrícola, i que està recuperant una finca que va comprar a l'interior de Catalunya per hobby, i que està tan aficionat com jo. Poc després em va venir a veure per regalar-me un grapat d’informació tècnica sobre varietats d'olives i oliveres, i una olivera en esqueix.

Les oliveres que tinc al camp són de la varietat Vera i pensava que era el nom que es donava aquí sense que fos coneguda o famosa. En aquesta pàgina ( www.variedadesdeolivo.com ) que em va ensenyar hi ha una bona descripció de totes les menes. Aquesta Vera en concret és resistent a la sequera ( que aquest any ha anat molt be ) i al fred.

L’esqueix d’olivera és de la varietat Frantoio, que te l’avantatge que es polinitza amb el polen del propi arbre ( les altres oliveres sols es polinitzen amb altres arbres ). És una preciositat, i ja espero veure com creix.

El que m’adono és que quan obres una porta al coneixement, el que trobes a l’interior de l’habitació és fantàstic, i desperta moltes ganes d’apendre a la vegada que em donc compte que no sé res de res.

BON NADAL, i un gran malta per celebrar-ho, Macallan 18 anys

El whisky Macallan és un dels més coneguts “pure malt”, de la zona més coneguda de Escòcia, Speyside. És un malta que agrada a molta gent ja que te unes característiques molt equilibrades i fa que sigui un molt bon començament per entrar a l’afició dels maltes .

Aquesta destil•leria va començar a destil•lar al 1824, i és la tercera en vendes a Escòcia i la cinquena al mon. Te una característica peculiar, i és que majoritàriament envelleix els maltes en botes que prèviament han tingut xerès, que els hi dona part del seu segell especial ( tot i que darrerament han sorgit edicions acabades en altres botes, com a singularitats).

Aquestes festes he obert una ampolla de 18 anys, i ha resultat excel•lent. Te un color ámbar, i aromàticament està molt equilibrat, sense que destaqui res però es nota molt el final de xerès. En boca l’he trobat lleuger i subtil, amb un final llarg en el que es nota el grau alcohòlic però sense estridències.

El preu, alt de debò ( al voltant dels 100 euros ) però per una gran ocasió especial, i saborejant-lo en mesura, escel•lent. És pot comparar al Rolls Royce dels maltes, i tot i que hi pot haver gent que prefereixi un Ferrari, no es discuteix la seva qualitat.

Olives, i espero que aviat oli

Ara que s'acosta Nadal les oliveres tenen els seus fruits a punt per collir, i fer oli. Aquest any a casa l'oli ens ha arribat fins ara, i és una sort poder cuinar i menjar amb el teu propi oli.

Ens hem passat tot el dissabte i el matí de diumenge collint olives, i hem aguantat fred de debó. No es tan sols el fred, és també el vent que comportava que la sensació de fred fos més intensa.

El vent de la setmana passada ha fet que moltes olives caiguessin a terra, i les hem collit si estaven be sense trencar ni mosegar, ja que tinc com a companys de vinya bastants senglars ( però ells venen entre setmana, i me la deixen per mí el cap de setmana ). Total, que abans de posar les borrasses a terra, haviem d'anar a quatre grapes agafant les olives del terra, i quan els genolls i els ronyons es queixaven els hi feiem cas i colliem les dels arbres.

Aquí hi ha una fotografia de l'estesa que fem per collir, manualment, les olives. L'escala te uns cinquanta anys, i és ja de segona generació. Com curiositat te un esglaó més llarg per poder penjar el covell, i collir-les directament i no haver-les de tirar les olives a terra. Les borrasses inicialment eren una rafia per filtrar el sol en un cel obert, i aquí tenen una segona vida.

El que és curiós es que tots els homes que passen pel camí tenen maneres de fer diferents a la nostra, i ens expliquen com ens aniria millor. Que si és massa d'hora per collir, que si ja ho hauriem d'haver fet, que si l'any que ve volem molta collita cal abonar amb fems de cavall, que si no cal abonar res per que durant la guerra no es feia i es collia molt, ....

Paciència, i aprofitem escoltar-los per descansar una mica

Viñas del Vero Syrah 2006

Fa uns dies em van regalar una ampolla de Viñas del Vero Serie Limitada Syrah 2006, i no sabia quan obrir-la. Finalment vaig decidir que estava fent el préssec, i els vins són per beure’ls i no per veure’ls.

Aquest vi em va agradar molt, el vaig trobar potent però de pas suau i llarg, amb un final amb records de fusta però una certa dolçor. La curiositat de saber que hi ha darrera de l’ampolla m’ha portat a presentar aquestes informacions, que demostren que hi ha molta cosa al costat d’un gran vi. Donat que és fruit d’Internet, no ho tradueixo ja que no vull que hi hagi cap dubte en que no és meu :

Las Series Limitadas de Viñas del Vero están elaboradas en colaboración con un prestigioso enólogo internacional.. El ultimo vino de estas Series que se presentó en marzo de 2008 durante Alimentaria, es un Syrah de la vendimia 2006 elaborado con la inestimable colaboración del enólogo australiano Terry Barnett.
Con el objetivo de obtener su máxima peculiaridad varietal y siguiendo las recomendaciones de Terry Barnett, se vendimió manualmente a mediados de septiembre y realizó una maceración prefermentativa durante 8 días. La fermentación maloláctica se realizó en barricas. Tras el prensado, y para dotarle de su peculiar estilo “austral” permaneció durante quince meses en barricas de roble americano. El vino se embotelló a finales de 2007.

Tot i això, he vist que el preu ( vora uns 40 € ) és un pel alt per mí.

Avui va de cava

Aquest cap de setmana he fet una aventura dins del mon del cava. Amb una colla d’amics hem anat a la cava d’un conegut, en Jaume, que ens ha obert de bat a bat una de les seves aficions. Entre ell i el seu germà tenen aquesta petita cava familiar, i amb estimació per la feina ben feta ofereixen un producte excepcional.

Amb l’excusa de que s’apropen les festes, i amb un bon esmorzar de forquilla per fer coixí, hem pogut tastar un munt de caves.

Fan dos grans productes, un amb les varietats de raïm ( i vi ) tradicionals del cava ( xarel•lo, macabeo i parellada, 40, 40 i 20 ) però amb 60 mesos de cava, l’etiqueta crema, i un nou producte que hi afegeixen vi provinent de raïm pinot noir, que l’anomenen reserva especial ( etiqueta vermella ). Tots dos els considero uns grans caves, sense res a envejar a altres productes de preu molt molt superior, però per al meu gust m’agrada molt l’afegit que li proporciona el pinot noir. Aquests petits artesans són dels pocs que a l’ampolla informen de la collita i de la data de desgorjat.

Una altre de les coses que sol pots fer quan estàs en una cava d’un amic és un tast vertical. Això vol dir tastar el mateix cava en funció dels anys que te de cava, i veure les diferències. Van començar amb els del 2006, i vam arribar a parar amb un cava del 2001 ( tots amb les mares dins l’ampolla que trèiem abans de tastar-lo, sense el desgorjat final per posar-los a la venda, el tap de suro ni cap licor d’expedició ). Amb pocs anys es nota que el gas tendeix més a sortir, i a mesura que passa el temps s’incorpora més al cava, i un altre cosa que s’aprecia molt fàcilment és com va deixant el gust de fruita verda i va anant a tenir un “vestit més rodó”.

El que és increïble és veure com el bon cava no dona “boires” ni crémor d’estómac, i és un gust compartir-lo amb amics.Aquí veieu un parell de fotografies de la cava, i la dels productes finals per anar al mercat.

Encara tinc temps per noves aficions

Un cop ja tinc l'afició del camp assentada, i donat que sempre consegueixo liar-me amb coses noves, m'apunto a un nou hobby de cap de setmana.

Els boscos estan fets una pena, i a casa hi ha una llar de foc preciosa, i fa molta companyia. Fàcil, la nova afició serà fer de llenyataire, amb permis dels amos del bosc. Hem comprovat que si els arbres estan caiguts, i demanes permís per retirar-los, la resposta és favorable. A més, ens estalviem gimnàs de braços i comprar llenya.

Aquí es pot veure la fila que fem, i el resultat de la feina d'un matí.

Un bon Ribera del Duero, Teofilo Reyes

De tant en tant em ve molt de gust tastar un vi clàssic. Aquest cap de setmana m’he decidit per un Ribera del Duero, i he escollit un criança 2006, Teófilo Reyes. D’un vermell intens, amb un bon cos però sense estridències. En boca te un gust de fruita però sense dolçor final, i amb un toc de criança sense que la fusta enfafegui.

M’ha agradat molt, i sobre tot la relació preu/qualitat, que per uns dotze euros he tingut un gran vi per acompanyar tant un bon rostit de conill ( dissabte ) com un peix amb salsa de mantega i xampinyons ( diumenge ).

Aquesta ampolla la tenia des dels nadals de 2010, i la primera ampolla no l’havia apreciat tant. Em sembla que el repòs l’ha ajudat a madurar, i ara l’he trobat molt molt millor.

Per Sant Martí es tapa el vi

Ha arribat el 11-11-11, i tot i tenir un número dels “cegos”, no puc deixar de treballar ja que no m’ha tocat ( però com a mínim ho he provat ). Ara cal tapar el vi, i amb el nou dipòsit d’inoxidable d’aquest any estava expectant.

He tret una copeta, i podeu veure com està ara aquest futur vi. De moment, per mi, és el millor del mon. Il•lusions a part, te un color morat pàl·lid, una mica tèrbol, i amb un gran aroma a fruites.

En boca és molt lleuger, i te un gust afruitat i picant-però-no picant. Es a dir, com de petites bombolletes de carboni que no surten, però les notes. Un cop empassat deixa el paladar preparat, i el cap il•lusionat. Veurem com serà quan sigui gran !

Aquest dipòsit fa servir una tapa interna bastant ajustada, i cal posar una “porta hidràulica”, es a dir, un fluid que sigui menys dens que el vi i suri cap a munt. M’havien dit de fer-ho amb oli, però te l’inconvenient de que el darrer tram de vi no el pots aprofitar. També m’havien dit de posar esperit de vi ( densitat 0,8 front els 0,99 del vi ) i te l’avantatge de que si es barreja amb el vi no l’espatlla. L’inconvenient és que és difícil d’aconseguir, i car. Per sort, vaig poder aconseguir un litre i mig, i amb això hauré de fer.

Godelia Mencía 2008

La meva curiositat per descobrir noves zones i nous vins m’ha portat a una bona troballa, que destaco aquí. Es tracta de la D.O. del Bierzo, i en concret un vi negre de criança de la varietat de raïm mencia, que no coneixia.

És un vi amb color vermell i una mica grana a les bores, amb uns aromes afruitats i un petit toc de fusta, que no domina ni apaga els altres aromes. En boca és suau, deixa un toc amorós i un final una mica dolç que obre el paladar, final llarg que no tapa el següent que mengem. Ha estat una bona sorpresa, i te un preu al voltant dels vuit euros que per mi ofereix més del que costa.