Avui reconec públicament que haig de tenir més paciencia

La inquietud que tinc per fer i investigar coses del món del vi per mi mateix em va portar a intentar fer la meva pròpia collita de “criança”. La collita del 2009 la vaig mantenir en les botes ( sota l’escala, per suposat ! ) fins que va arribar la verema de 2010. Amb el nou most necessitava les botes, i era l’hora de veure i beure el vi de criança. Haig de confessar que tenia una aspro que matava qualsevol altre gust. Sols el podia veure jo, i tan poca quantitat que no tenia ànims de passar-lo a ampolles.
En aquests moments vaig anar a un tast de vins, i a l’enòleg que feia les explicacions li vaig preguntar si era “normal” aquesta amargor ( en aquests moments tenia una barreja de vergonya i curiositat ). La contesta va ser que calia al menys el mateix temps en ampolla que en bota, que el vi era un ser viu que evoluciona, i no es poden saltar passos.
Davant aquesta rotunditat, vaig passar a ampolles el vi, les he deixat ben a sota de l’escala, a madurar s’ha dit !.
Avui , amb aquesta pluja no hi havia res a fer al camp. Rondant per sota l’escala he tingut l’acudit d’obrir una ampolla, per veure com està el vi.
Quina meravella ! L’aspro ha evolucionat a una dolçor que dona un to totalment diferent al vi. Aquest Can10 Criança ( es com el vull anomenar ) és un vi ull de llebre 100 %, veremat al setembre de 2009 i mantingut en bota 12 mesos. Ara te 5 mesos d’ampolla, i segons aquesta teoria de que ha d’estar el mateix temps en l’ampolla que en la bota, encara li queda una mica . Presenta un color cirera fosc, amb un lleuger olor a fusta, pas suau en boca amb un final dolç amb encara alguna reminiscencia d’amargor, però poca.

ESTIC MOLT CONTENT !

FEINES D’HIVERN AL CAMP

Fa dies que no escric res del camp. Una mica ha estat per que no hi vaig tant sovint, però bastant ha estat per que les feines d’hivern al camp no són gaire lluïdes.

He estat acabant de netejar les feixes. La primera neteja va ser espectacular, i la vaig posar en un post el 23 de gener de 2011. Després hi ha hagut la feina de treure les arrels per poder passar el tractor, i cremar i cremar els troncs de avellaner que estan secs. Fa pocs dies em vaig atrevir a podar els ametllers de les feixes recuperades. Feia temps que no es podaven, i he fet una bona tallada, per veure si els arbres revifen i aquest any o el que be puc recuperar-los i que donin forces ametlles.

Ara em toca córrer. Un cop podades les branques i els troncs que no calien, ara s’em tira a sobre el 15 de març, que és la data límit per poder fer foc al camp en la zona que visc. Total, que ara faig de fogainer i haig de donar pressa al tren per no arribar tard al 15 de març ( el que quedi per cremar haurà de quedar-se per l’octubre, quan es pugui tornar a fer foc ).

Enate Cabernet-Merlot, un Somontano interessant

Una de les noves zones de vi que considero intersants és la Denominació d’Origen Somontano. Aquesta es va crear al 1984, està als peus dels Pirineus d’Osca, i està guanyant prestigi dia dia.

El primer vi que vaig tastar d'aquesta zona ara ja fa uns deu anys va ser de la bodega Enate, i sempre he tingut un apreci a aquesta bodega. Avui he obert una ampolla de Enate Cabernet Merlot ( 50-50 ) que vaig trobar amb un preu molt interessant, 6 euros.

Te un color cirera fosc, amb olor de fruita i una mica de fusta. En boca te una entrada equilibrada, i sense acidesa. El final és obert i gustòs.

Considero aquesta bodega aporta grans vins, i en concret aquest que és un vi fácil, que permet acompanyar una gran quantitat de plats, i amb el preu que te és una bona elecció.

Vinya Tarapacà Gran reserva 2009, un gran vi xilé

Uns bons amics han estat aquest primers d’any a Xile, i han tingut un record per les meves aficions. M’han portat aquesta ampolla, que hem compartit en un bon dinar. Un cop oberta l’ampolla, presenta un color vermell tirant a morat, i l’aroma és de fusta de roure i afruitat. En boca te un pas molt equilibrat i suau, i el final és lleugerament dolç i no sembla que tingui gaire grau.

A partir d’aquí he volgut saber més coses, i desxifrar l’etiqueta. El que em representava un misteri era la denominació “Carmenere”, que no sabia que volia dir. El meu amic “google” m’ha aportat aquesta informació :
“Carménère”, varietat originaria de Bordeaux, que es creia extingida després de la fil•loxera, però que als anys 90, es va descobrir a Xile, barrejada amb vinyes de Merlot i els xilens van saber entendre que tenien un producte “seu, únic i diferent” a la resta del món.”.
Ha estat una gran descoberta, molt diferent als tipus de vi que estic acostumat.

Cada cop aquesta ampolla em plantejava reptes nous. De nou a internet, he entrat “tarapacà” i m’ha sortit una esplèndida pàgina web, que recomano www.tarapaca.cl . Aquesta bodega va ser fundada fa uns 135 anys als peus dels Andes, a la vall del Maipo, una gran zona de vinyes de Xile. Us recomano una visita, i jo he pogut veure una altre manera d’enfocar l’apreci a la vinya i al vi, i una bona información dels seus productes, diferent a la que estem acostumats a Catalunya.

L’altre dia, a la contraportada de La Vanguardia, hi havia una entrevista amb una enóloga de Centre Amèrica que deia que el vi no és sols una beguda, és una manera d’interesar-se per la historia, la geografía i la cultura dels pobles. Aquest enfoc l’he entés amb aquesta ampolla de vi.

Bouquet d'Aromes, un bon lloc per apreciar vins i menjars

He fet una bona descoberta, i vull exposar-la. Em van parlar d'un lloc en que feien sesions de maridatges de vi i menjars, i que els cursos estaven molt be. Fins aquí no m'havia captivat l'atenció. El següent, si. També fan dinars en dies feiners amb un estil similars. Això era ja molt diferent.
A la primera oportunitat que vaig tenir, cap a descobrir-ho. El lloc es diu Bouquet d'Aromes, i està en el carrer Loreto 22 ( al costat d'avinguda de Sarrià entre Josep Tarradellas i Diagonal ).

D'entrada hi ha un aparador on s'exposen molts vins, amb uns preus assequibles i amb una recomanació original per cada un. Un cop a dins, hi ha una zona de botiga de vins, i aconsellen molt be en funció de gustos i pressupostos. Al fons hi ha la zona de menjador, poques taules, pot ser sis o set, que també serveixen per els cursets.


Fan menus "dedicats". El primer dia que hi vaig anar era el dia dels formatges. De primer, una amanida amb meló, daus de formatge blau i panses. De segon, una taula de formatges excel·lent, i postres un pastís de formatge amb crema líquida de vainilla.

El segon dia que he anat era el dia del foie. D'entrada una amanida que la anomenen "Divertimento amb foie gras, meló, dolcetes i formatge blau", regat amb una copa de cava Torrents Carbó Brut ( color palla amb bombolles molt fines, jove, equilibrat i que deixa el paladar obert per a menjar ). El segon plat era foie gras i magret d ànec, amb un vi blanc francés Semillon, Château Marquis d Espartignac 2008. Era un vi dolç molt bo, que no amaga el gust del foie,( que era excel·lent ).

La meva conclussió és que és un lloc per dinar en dia feiner amb una molt bona relació qualitat/preu, el servei és agradable, i que a més és un nou ( per mí ) i bon lloc on comprar vi.

Al camp continuo fent les feines d'hivern. Pot ser que m'agafi el "toro", per que estem fent una podada important als arbres ( oliveres, ametllers, i l'abercoquer ). Us deixo una fotografia de les flors de l'abercoquer amb un insecte fent la feina de polinització.

Isle of Jura, 10 anys

En la meva afició a descobrir tots els tipus de whiskys de malta, aquesta vegada presento un malta de la zona de les Highlands de l’Oest, de la illa de Jura, (per sobre de la illa de Islay ) , el Isle of Jura 10 anys.
La destil•leria és relativament nova, ha estat reconstruïda al 1963 com un motor d’activitat per la illa, sobre una altre antiga destil•leria. Fins al 1974 no va arribar a les botigues el seu producte.
Aquest malta presenta un color daurat pàl•lid, i te uns aromes molt agradables, amb una mica de fumats. En boca es presenta un gust suau, afruitat, una mica salat i amb un cert gust de fusta i fum. Te un final llarg i molt bo. Per comparar, m’ha recordat a un speyside tipus Macallan amb un afegit de fumat, i és molt lleuger.
Es pot trobar en bastants llocs, i no és un malta amb preu excesiu, menys de 30 euros.

Tast de vins negres

Aquest dilluns vaig poder assistir, de nou, a una de les activitats gastronòmiques que ofereix la cadena Bonpreu, fantàstiques i a més gratuïtes. Donada la meva dèria, vaig fer el tast de vins negres que aquest mes de febrer organitzen ( cada mes un tast diferent ).


Per aquesta activitat sols pots tenir la certesa del tema, però és una sorpresa qui la condueix i quins vins tastes. Vull remarcar que aquesta capacitat de sorpresa també te el seu punt, donat el bon nivell que pogut gaudir.
La sessió va ser conduïda per en Pep Nogué, que és un gran apassionat de la gastronomia en totes les seves facetes, i un comunicador excel•lent que enganxa i te una capacitat d’explicar coses interessants increïble.
Els vins provats han estat dos Montsants i un Priorat, amb un aspecte a destacar, que tenen un preu totalment assequible, ben per sota dels quinze euros.
El primer vi a tastar ha estat el Tina 41, que és una nova creació d’un familiar dels socis de Vall Llac, a Porrera ( Priorat ). Te un color vermell apagat, i una entrada en boca amb uns certs tons aspres però deixa un final que molt obert. Tot i tenir un important grau alcohòlic ( 15 º ), no dona sensació de fort. M’ha semblat correcte, però no és totalment el meu gust.

El segon vi a tastar ha estat el Vessants 2005, del celler de Capafons ( Montsant ). Presenta un color vermell intens i brillant, i te una entrada en boca suau, un cos bastant rodó i un final que va pujant la sensació d’aspror. La sensació final és la d’obrir el paladar, però un pel aspre si cal buscar algun “però”. Preu / qualitat molt molt bo ( menys de deu euros )

El darrer vi ha estat l’Ètim, de la Cooperativa de Falset ( un altre Montsant, doncs ). D’aquest vi cal destacar l’olor important a pell curtida molla quan el treus de l’ampolla, i poc a poc va girant ca a fruites vermelles. Te una entrada en boca suau, poc aspre, i un final molt agradable sense sensació d’alcohol, tot i els seus 14 º que no és poc. Aquesta ampolla és la que està amagada darrera les copes a la primera fotografia.

Haig de dir que he passat una estona molt agradable, que és molt interessant poder compartir afició amb els assistents a un tast, i rebre la il•lusió que transmet el xef, sense restaurant propi, Pep Nogué.


P.D. Tot i que a internet es poden trobar moltes coses del garrotxí Pep Nogué, aquí van quatre pinzellades. En Pep es va formar a l’Escola d’Hostaleria de Girona i poc després va entrar a treballar al Celler de Can Roca, on va estar-hi tretze anys. Nogué és autor dels llibres “La millor cuina d’estiu” i “Menjar per 1 euro” a més de ser el creador de la cervesa Keks

Feines d'hivern al camp

Jo em pensava que a l'hivern el camp em deixava sense feina, i era una època que podria fer una mica el mandra, i saltar-me alguns caps de setmana la feina. Doncs no, no i no. A vegades penso que aquest tros de terra és una fantàstica vàlvula de descompressió de la feina professional, a vegades penso que a una persona de "ciutat" com jo no s'ensurtirà de fer segons quines coses, a vegades millor fer en lloc d'analitzar tantes coses, el que és veritat és que quan torno del camp he carregat d'energia per als entrebancs de la setmana.

Aquestes dates, amb l'èxit de l'oli, estem intentant cuidar bé les oliveres de les feixes descuidades. Què vol dir això ? Com a primer pas hem de treure les herbes rivals que lluiten per alimentar-se de l'aliment de la terra, en segon pas hem de podar bé les branques, ( havien crescut tant que quasi no arribem a collir les olives), i en tercer lloc hem de procurar abonar bé la terra.

Amb aquests freds tan intensos que fa, he decidit quedar-me en el primer pas, i eliminar les herbes i mates "dolentes", ja que si el fred entra a les rels i les mata, millor. Sembla dit i fet, però hi ha una feinada. Com exemple, hi ha la primera fotografia. Cal fixar-se molt en l'ametller mort del racó esquerra superior, i l'olivera en primer pla a la dreta al mig de la fotografia, i observar el munt d'herbes i herbotes que hi ha.


La segona fotografia prometo que està feta al mateix lloc, el diumenge quan hem decidit acabar la feina. Com prova, torneu a buscar l'ametller sec i l'olivera, i es pot veure que és la mateixa feixa, abans i després d'una feina de cull...ns, o de campionat ( que queda més fi ).

Aquesta feina no te gaire secret, sols cal unes tisores de podar petites, unes grans, una mica de foc per cremar les branques, i temps ( que es fa mes curt si tens una bona conversa, com em passa amb el meu company de fatigues, en Miquel, que el podeu veure en la darrera fotografia ).

La última satisfacció d'aquesta feina del camp és deixar constància en el blog, que em permet conservar en la memòria i compartir amb els blogcaires els treballs, les reflexions i les satisfaccions.

Fins a la propera.

Per cert, els ametllers estan treient els borrons, i espero que aquest any la gelada no ho espatlli, ja que si ho va fer l'any passat i no em tingut ametlles.

Cava Juve i Camps Cinta Púrpura

Aquest dissabte he decidit que qualsevol dia és bo per encetar un cava. Tinc el costum de pensar en un cava sols per celebracions, i de mica en mica vaig acumulant ampolles en el celler de sota l'escala. Això no pot ser, ja que el cava s'ha de beure abans d'un any del seu desgorjat.
Per dinar teníem una barreja de gustos estranys, ( amanida i truita de patates, magret d'ànec, i unes postres de xocolata de tres colors ). Un sol vi per tot l'àpat era difícil, i la solució va estar en obrir una ampolla de cava.
Aquesta vegada l'escollit ha estat el Cinta Púrpura de Juvé i Camps. Per el meu gust te una mica massa bombolla, però de fàcil solució. En boca te un pas agradable, pot ser una mica àcid, però obre el paladar i refresca la boca per "netejar" i preparar-la per la següent mossegada.
Crec que, per la relació qualitat/preu, és una opció aconsellable, amb un preu que pot no arribar als deu euros ( segons on anem a comprar l'ampolla ).
Des d'aquest post reivindico el cava en una menjada tranquil·la, sense haver d'esperar a una festa ( herència de les nostres tradicions catalanes que podem passar endavant ).

El molí d'oli

En aquesta entrada vull recollir el procés de fer l'oli que han seguit les nostres olives. Per a un entès segur que és molt senzill, però cada cop hem doncs compte que el que considero que no ho oblidaré amb el temps m'acaba passant, i per això és millor deixar-ho escrit en el blog, i així també ho comparteixo amb els que teniu la paciència de mirar-ho.

El veritable primer pas és recollir les olives, però això ja ho he comentat en l'anterior entrada. El segon pas és portar-ho al molí, i que aquest et doni l'oli de les teves olives, i no oli d'una altre càrrega d'olives. Sembla senzill, però això implica que han de parar la línia quan ha acabat una càrrega, netejar-ho tot, i deixar-ho a punt per la següent tongada. El tercer pas és que vulguin la teva quantitat recollida, que no sigui massa poc i no vulguin acceptar l'encàrrec ( això ho varem veure mentre estàvem al molí, que venien particulars i no els hi acceptaven les olives ). Be, ara passem al procés.

En la primera foto hi ha la cinta que transporta des de la tolva de recepció de les olives a la màquina de triat. En ella hi ha bufadors, que fan que les fulles que no s'hagin tret en la recollida marxin, així com la terra i/o pedres que s'hagin recollit a les borrasses.

En la segona foto hi ha el procés de rentat de les olives amb aigua. En el cas de que es porti olives xafades o trencades, l'aigua surt amb restes orgàniques i cal portar-les a una depuradora, i això pot ser un problema mediambiental si no es fa correctament i es llença a la claveguera, ja que pot fer malbé una depuradora sols pensada per aigües domèstiques.

La tercera fotografia ja és el molí. Aquest molí consisteix en dos corrons d'acer inoxidable foradats, que al passar les olives entre ells les xafen. D'aquí surt ja una pasta que cal transportarla en vis sens fi, com es veu en la quarta fotografia.
El següent pas és separar l'oli, i es fa utilitzant centrífugues, que deixa l'oli per una banda i el que es diu sansa ( o pinyolada ).

L'oli acabat de treure es fa passar per un decantador, i d'aquí a un filtre de plaques, que és el responsable de
que el que obtinguem sigui un oli transparent i que no decanti amb el temps.

El darrer pas és l'envasat, i en aquest molí s'omplen garrafes de 25 litres, que són el màxim de gran per poder carretejar-les una sola persona.


Finalitzat aquest procès el que queda és una gran satisfacció. Feina acabada, ben acabada, i que es pot disfrutar en companyia.