Plantació d'alls,

L'any passat em sembla que vaig plantar els alls massa tard, mes o menys al febrer, i ho vaig fer a la feixa del costat de la bassa. Van sortir tots, però la veritat és que una mica escanyolits.

Aquest any he llegit que l'època més habitual és al novembre, i per provar-ho no es perd res. Per facilitat de regar-ho, he pensat fer-ho en un troç petit al costat del julivert, ja que d'aquesta manera tinc la manguera ja a punt, i quan rego les faves ja tinc l'aigua al costat. De totes maneres, em sembla que no cal regar-los massa, i aquest troç no te massa sol, i per tant em sembla que mantindrà la humitat.

He comprat tres cabeces d'all, i eres força grossos. M'han sortit uns trenta grans d'all que he plantat en dues files ( sols he plantat els dents grans, desperdiciant els petits ). En la botiga hi havia també alls liles, però m'han dit que aquests piquen més que els blancs, i prefereixo que no piquin gaire.

El que m'ha explicat el Sr. You Tube és que convé treure la tija quan creix la planta, i sols deixar les fulles. D'aquesta manera, l'energia de la planta es dedica a engreixar els alls, i no es perd fent flor. Serà qüestió de fixar-se en el moment en que estiguin una mica crescuts.

Resumint, alls plantats quan ho diuen els cànons, un 14 de novembre, en un lloc no gaire solejat, i a esperar que creixin.

Aigua per fi !!!!!

Haig de reconèixer que he tingut durant molt temps una espina clavada. Des de l'arribada a Can Deu una de les coses que més he valorat ha estat tenir una bassa, tenir una reserva d'aigua pròpia. La primera "màquina" que vaig comprar va ser la motobomba.

Aquest any el tema de l'aigua m'ha anat molt malament. Poc a poc l'aigua de la bassa anava baixant, i quan vaig tenir les patates prou crescudes les vaig anar regant poc, cada vegada més poc, fins que al final vaig deixar de regar ( i la bassa pràcticament buida ). Al final es veien les pedres caigudes al fons, i fins i tot uns guants que havien caigut dins.

Anava pensant que no sabia mantenir la bassa, que hi havia una esquerda, que havia taponat l'entrada d'aigua, un munt de coses, .... Al final vaig prendre la decisió de deixar de fer servir la bassa.

A dins del tancat tinc aigua, i com alternativa vaig anar construint un tub per regar amb aigua del poble fins al darrer arbre fruiter, i cada quinze dies com a màxim els regava. Sort en vaig tenir d'aquestes regades, ja que he sapigut que molts molts arbres fruiters s'han mort de set aquest estiu.

Abans d'ahir va haver una bona llevantada, i ahir va haver, sorpresa, una propina en forma de pluja una mica intensa però pot ser sols un parell d'hores. Avui he anat a veure la bassa, i la veritat és que no hi tenia gaire fe en veure-la millor.

He tingut una gran satisfacció. Feia goig de veritat, i no em se avenir que hagi canviat tant. Ara em torno a plantejar que a la primavera pugui tornar a fer servir les feixes del costat per plantar les patates ( i evidentment amb el tancat perimetral per que els meus socis, els senglars, tinguin més difícil agafar la seva part ).

Queda dit, l'aigua és font de vida !.

No tot és feina

M'agrada la feina del camp, però m'agrada també les parades de la feina del camp. Reconec que són una mica especial, llepafils, complicat o sofisticat. Totes les paraules són possibles, però l'esmorzar al camp és un dels moments millors.

Com es pot veure, procuro que no falti res.

Una mica d'estovalles ( encara que siguin draps de cuina, vasos, copes, vi, bon embotit, tovallons de paper, ...), i moltes vegades bona companyia ( com podeu veure, l'esmorzar està parat per dos ).

Per acabar-ho de completar, he portat una cuineta de camping ( d'un antic remolc-tenda que teniem ) i ara podem acabar els esmorzars amb cafè tot just fet.

Les eines, s'esperen, la feina, per després, ara el moment màgic de compartir experiències. El pacte, un cop acabat l'esmorzar no es pot repetir res del que s'hagi dit, queda dins la taula.