La tardor és una època en que sembla que tot vagi a menys, però si aconsegueixo parar i observar una mica, la natura ens brinda unes visions d'una meravella inigualable. Aquí tinc una fotografia d'unes fulles de cep amb totes les tonalitats del groc-vermell-marró, l'espectacle que aquest cap de setmana m'ha donat el camp.
També hi ha els fruits de tardor, com aquests caquis ( suposo que és la paraula catalana correcte, i en castellà em sembla que és palosanto ). Avui he vist que ja tenien un bon color, però encara estaven molt durs. Esperaré una setmana més a collir-los. El que em resulta sorprenent és que un arbre veritablement esquifit doni aquests fruits tant grans. Una vegada més veig que convé no prejutjar.
El camp va fent. Ara que ja tinc les olives en remull, canviant-lis l'aigua cada dia, cal tenir en compte que d'aquí una mica més d'un mes haurem de collir la resta d'olives per intentar fer oli. Em fa molta il·lusió, i també és una de les coses que no m'hauria imaginat mai que acabaria fent, tenir oli fet per mi. De totes maneres, no el faré jo; estic mirant aquest any de trobar un molí que em tracti les olives i em doni l'oli d'elles, no l'oli d'altres. Em sembla que tinc una possibilitat de sortir-me, però no deixo de buscar alternatives per si aquesta possibilitat em falla.
La imatge de les olives canviat de color és també molt maca, i la poso en gran.
Per acabar amb la paciència de tothom, encara he fet una afició més aquest cap de setmana. De les neteges de boscos sovint hi han troncs deixats als camins, i sovint parlant amb els propietaris estan encantats de que es tregui tota aquesta càrrega de foc. Total, que de tant en tant anem a agafar-los ( primera vegada que donen escalfor ), els descarreguem ( segona vegada ), després toca estellar-los ( tercera vegada que escalfen ) i finalment quan els poso a la llar de foc arriba la quarta vegada que serveixen per donar calor. La fusta de pi fa molt volum, es crema de presa, però és la que tenim a la mà per que surti de franc.
Quines fotos mes boniques.
ResponEliminaper altre part , no vegis quins caps de setmana que et pasas Enric, fill es que no pares de treballar,entre el raim, les olives, la frita i la llenya , aixo es un no parar, pero ja diuen "sarna con gusto no pica" . A disfrutar.
Roser
Jo també he passejat aquests dies de festa per la muntanya i he gaudit del bonic contrast cromàtic que ens presenta la natura en aquestes dates.
ResponEliminaFusta de pi? Es clar que crema ràpid però si és de franc... nosaltres fem el mateix i quan hi podem barrejar algun trosset d'olivera o d'alzina ja és perfecte.
A l'hort de casa hi havia un palo-santo, i sempre n'hi hem dit palo-santos a la fruita, pronunciat "palusantus", segur que malament, però en diem així. Pensa que a Reus tenim fins i tot la travessia del palo-santo!!
I referent a les olives, si fossis de per aquí les meves terres et podria recomanar algun moli on et farien el teu oli. Segur que per la teva zona també el trobaràs!
PTNTS
Dolça
Hola Enric, he vingut a parar aquí pel comentari que has fet al meu blog :)
ResponEliminaVeig que t'encanta la natura i tot el signifiqui gaudir d'ella... La tardor és una estació de l'any preciosa, un xic malencòlica però amb molta màgia, oi?
I la feina al camp és un no parar, quan acabes el raím, comencen les ametlles i després les olives i després... i torna a començar! ;)