El futur vi ja ha acabat la fermentació. Ara a descansar

el most-vi abans de tapar

El most ha estat fermentant ( bullint ) durant 21 dies, des del sis d’octubre fins avui, que he decidit que ja havia acabat la fermentació.

Be, he decidit per què també la meva petita ciència així ho indicava. He estat prenent diàriament la temperatura del most, i no ha passat de 22 ºC. Això em pot fer pensar que no s’hauran evaporat els aromes de fruita, i que el vi resultant tindrà un record més important a raïm.

tapat i guardat el fitur vi

El tema de densitats ha tingut una evolució clara. Vaig començar amb una densitat de 1080 grams per litre, que comporta un probable grau alcohòlic d’uns 11 ºC en el futur vi, i al dia 17 havia arribat a una densitat de 995. Els canons diuen que cal esperar a arribar a 990, però algun enòleg pràctic també m’havia dit que als 995 es podia donar per acabat. 

Amb la meva mania de fer les coses be ( pot ser fent-les suficientment be pot haver prou ) he esperat quatre dies més, i el vi s’ha mantingut igual, a la mateixa temperatura i densitat. Total, he decidit donar-ho per bo.

Per tal de fer el tap hidràulic al dipòsit ( es a dir, una barrera líquida menys densa que el vi ) es pot posar be alcohol etílic be oli, ja que tots dos líquids tenen una densitat menor. Els altres anys havia posat l’alcoho, però aquest any no m’ha anat be fer el camí cap al Penedès a aconseguir-ho. Aquest any provo usar oli, i per no malbaratar oli bo d’oliva he posat oli de girasol, que és més neutre en quant a possibles interferències de gust, al final de tot si es barreja una mica. He posat tot un litre. S'ha fet una "gota" gran, però no arribava a tot el dipòsit. He pensat que al posar la tapa flotant ja es redistribuiria, i a més no en tenia més. Ara el most te la tapa interior flotant posada, i la tapa exterior ajustada. Per cert, ho havia una pila de mosques petitíssimes, i suposo que a l'haver tapat tot es moriran per no tenir menjar.

El que em queda ara és esperar, i ja tinc ganes de provar-lo ( i si a més surt bo serà fantàstic ). El meu company de camp es va endur un litre d'aquest most, i per ell estava fantàstic per veure tal qual, una mica fresquet.

El celler sota l'escala a l'octubre de 2013, font de tantes satisfaccions !

Maridatge de vins

Aquesta setmana he anar a un tast de vins en el que l'afegit era comparar-los amb maridatge de menjars. Els vins que teníem per tastar han estat : 

Raventos Blanc Reserva Hereu

Cava Raventos i Blanc, Reserva Hereu 2012

Aquest cava l’he trobat força afruitat, suau, amb acidesa equilibrada i molt refrescant, tot i que pel meu gust tenia una mica massa bombolla, m’agrada amb menys. Guanyava ben fresquet, ja que a l’escalfar-se en la copa el notava menys refrescant

Bernat Oller Picapoll DO Bages

Bernat Oller, blanc de picapoll, DO Pla de Bages. Un blanc molt suau, que pel meu gust no destaca en res, més aviat passa sense pena ni glòria. He tastat altres amb més personalitat

Scala Dei garnatxa DO Priorat

Scala Dei, Negre 2012, un garnatxa potent que no s’aparta de la línia de vins del Priorat, amb cos i un important gust a fusta ( tanins )

Aquests vins es tractava de tastar-los combinant-los amb formatge ( un cremós de cabra, un curat manxego ) amb embotit ( fuet força gustós i llangonissa tendre ) i amb verdura. 

Ha sigut un exercici molt divertit, comprovar com pot canviar l'apreciació de les possibles parelles que es poden anar fent ( es a dir, una manera de reivindicar la feina dels someliers, l'important que pot arribar a ser un bon consell en l'elecció dels vins en funció del que es vulgui menjar ).

El que puc destacar, segons el meu gust, és : el cava obre molt la boca, neteja i permet recuperar el gust. Molt bo amb formatges i embotits. El blanc picapoll millor hagués estat evitar-lo. El priorat era massa potent pel formatge cremós, i es barallava una mica amb el curat. Amb la verdura tastada, el millor era no veure vi ( espatllava la capacitat gustativa del que venia darrera, pot ser caldria anar a alguna cosa molt molt contraria per contrarestar ). Els vins negres milloren amb menges proteiques.

El millor enciam del mon !

Avui he menjat el millor enciam del món, i això te una explicació fàcil. Ha estat el primer enciam de l'hort !

Amb paciència cada dia o cada dos dies reguem, i el planter que vam posar en el nostre hort va creixent. Ja no ens aguantàvem més, i avui hem tallat el primer enciam ( pot ser era petit, pot ser ja no ho era ) per que ja no ens aguantàvem les ganes de tastar-lo.

L'he trobat excel·lent, però tinc clar que no sóc objectiu. Però més igual, ja que la il·lusió és un bon motor.  Aquí podeu veure com es va transformant aquesta meravella d'hort.

Un autèntic hort casolà

Avui presento un dels responsables de la meva mandra. El nostre hort casolà !

Una font de feina i satisfacció

Al darrera de casa hi havia dos pins, que des de fa més de vint anys anaven creixent. També creixien els nostres fills, i ara aquest espai individual que compartíem sumats els de 4 cases torna a usar-se per cada un.

Total, que havíem de treure els pins, i un primer pas va ser tallar-los ( tenien més de 10 metres d'alçada ). Motoserra en ma, i amb molta cura, els vaig fer caure i tallar a trocets, i durant dos anys els he cremat a la llar de foc. Un cop ja a punt, "romanços".

Resulta que feliçment els vaig tallar, però les arrels hi eren. Doncs mans a l'obra i a desenterrar, a pic i pala, les arrels. El primer pi, que duia més temps tallar, va costar molt, però el segon, acabat de tallar a la tardor passada, aquest va costar deu i ajuda. Un cop desenterrades les arrels, fàcil ?. Dons tampoc, ja que no passaven per la porta. Següent pas, destral i a fer braços i punteria. Sembla fàcil, però vaig suar moltes samarretes abans no vaig poder treure-les a trossos per les portes de casa.

Següent pas, com delimitar l'hort. Una manera fàcil era anar a qualsevol garden a comprar fustes, però jo sóc una mica "estalviador". Vaig veure que on compro cava hi havien travesses autèntiques de tren sense utilitzar. Vaig demanar permís per endur-me les que necessités, i entre dos i a dures penes les varem m carregar en una furgoneta i les varem poder pujar al pati de darrera de casa.

Un cop les arrels fora, evidentment l'espai deixat s'havia d'omplir. Burro jo, que amb sacs de plàstic per 25 quilos vaig anar al bosc a buscar terra, i la terra està avall i pesa ! Després de tres viatges d'uns quinze sacs, més o menys l'espai estava ja tornat a omplir.

Per la diada de la Mercè vaig aconseguir acabar l'hort, i el següent cap de setmana es vam estrenar comprant planter a un "sindicat", que és com diuen per aquí a les botigues on venen planter i productes fitosanitaris, a més d'eines i altres andròmines.

El resultat el podeu veure, un gran esforç i una immensa satisfacció.

Una nova verema, fantàstica !

Fa temps que no venia a veure al meu company, el blog. Quan ho deixes una mica, cada vegada fa més mandra tornar-hi. El motiu ha estat una mica de feina en els camps, una mica de feina en un nou hort, una mica de ... . Es a dir, fer les coses quan vull i no quan toca, tot i que és fàcil buscar i trobar excuses.

Gràcies als seguidors que m'heu posat missatges, però fins que el propi procés no finalitza no tornes a agafar ganes de escriure de nou.

Aquest any la vinya ha donat una mica de maldecaps. Durant el juliol i l'agost no l'he cuidat gaire, i al tornar de vacances a finals d'agost l'estat dels ceps no era el que m'agrada, i això també m'ha fet refredar-me.

El temps poc calorós ( estic a cinc-cents metres d'alçada ), i les pluges, han portat a un raïm tardà i sense molt sucre. Això m'ha fet considerar que havia de veremar tard, tard. Els meus socis, els senglars, han estat d'acord i han tingut més temps per compartir àpats amb mi ( es a dir, han agafat una part del raïm que hi havia més gran que altres anys ), i em quedava poc ( relativament ) per fer vi.

el dipòsit en plena "producció"

Finalment m'he decidit, i el cap de setmana del 5 i 6 hem fet la verema. Dels nostres ceps hem fet uns 125 kilos, i els hem completat amb 200 kilos dels ceps de Can Llogari, que tenien molt bona pinta ( merlots ). La intenció ha estat fer vi rosat, i per això hem deixat unes 14 hores el raïm estrujat en una barrica de plàstic de 200 l per que agafés color, i després hem estrujat la resta del raïm i ho hem premsat tot.

Han sortit uns 135 litres de most, i a les 10 hores de tenir-lo al dipòsit ja fermentava ( aquí en diuen que "ja bullia" ), sense cap llevat afegit. Del densímetre m'ha sortit uns 11 graus probables d'alcohol. A les primeres 24 hores es va formar una cap d'escuma ( "merda" ?) que la vaig retirar amb una escumadora normal i corrent de cuina.

Estic controlant la temperatura que no passi dels 24 - 26 ºC amb ampolles d'aigua mineral congelada, i la densitat dia a dia fins arribar a que vegi que s'ha acabat la fermentació i tapi el vi.

De moment no hi he posat res més que raïm, i tinc molta curiositat per veure com serà aquest any el vi !

A veure si em trec la mandra i torno a agafar el fil del blog !

Així va "bullint" el most. Quan sigui gran, serà vi !

Poda en verd

els petits gotims que serà el futur vi

Amb la primavera que ha fet aquest any sóc molt ric ( molt ric en herbes i herbots ! ). Bromes certes a part, ara la feina que havia de fer en la vinya era el que els "savis" han batejat com poda en verd.
Es tracta de treure brots i fulles inútils dels ceps, que poden fer que l'energia de la planta vagi a coses que no són les desitjades, els gotims. Ara els gotims estan petits, i si tota la vitalitat pot anar directament a ells, s'aconsegueix tenir uns fruits millors que si ha de dedicar-se a brots inútils i a fer créixer fulles que estiguin abans.
Aquesta feina, si es fa quan tot just comença a mostrar-se el gotim, és fàcil. Si m'adormo una mica, es a dir, em passa el moment oportú, els brots es fan més forts i costa més trencar-los. A mi m'agrada bastant l'ordre, i dins del que puc procuro mantenir-lo. Per això, les fulles i els brots els recullo en un sac i els porto a un extrem del camp, i no els deixo als peus del cep. Això és una mica més de feina, però m'agrada.

en plena feina, en l'estona de la segona capa

Un manera divertida de veure la mateixa feina és dir que faig la poda de les tres capes. Com que encara no fa molta calor, i que m'agrada començar d'hora la feina al camp, avui he començat vora les vuit del matí, amb tres capes : samarreta, polar prim i polar una mica més gruixut. A la poca estona, abans de les nou, ja el polar extern era fora. Abans de la parada de quarts d'onze per esmorzar, ha sobrat el segon polar, el prim. A final del jornal, que avui havia de ser ( per exigències del guió, a quarts d'una ) la samarreta ja feia nosa, però a aguantar-se i recordar el fred de primera hora.
Avui si que hi ha fotografies de la feina feta, no com al darrer article, ja que les llegendes no tenen fotos ( o les històries si ? )

Una bona llegenda

Avui vull explicar una història, que pot semblar una llegenda.

Un conegut de la feina participa en una empresa que te la seva seu a la Rioja. Entre els temes que tenim en comú, i a part dels de feina, a tots dos ens agrada molt menjar be, una bona estona de xerrar, i compartir una bona ampolla de vi.
L'altre dia, tot satisfet, em va trucar dient que havia tornat de La Rioja i ens haviem de veure. Quan vam compartir estovalles, em va explicar aquesta llegenda :
" En una empresa de la que el nom no em vull recordar.... a l'arribar vaig demanar a quin celler podia anar a comprar vi, bo i a un preu correcte. L'encarregat em va fer una mirada de cap a  peus, i em va contestar pausadament : si vols això, ja faré anar a un treballador de la planta. El meu amic va dir que donada la seva posició en l'empresa i vist que era per un tema particular, no considerava convenient que anés un treballador per un tema personal seu. L'encarregat va contestar-li, sense inmutar-se, que si volia el que volia, no podia anar ell a buscar-ho, que havia d'anar una persona d'aquell poble. Amb punt de curiositat important, va dir que ja en parlarien més tard, que de moment no calia si el tema havia d'anar en aquelles condicions.
Passada la jornada, al moment de despedir-se, l'encarregat va portar-li dues caixetes de vi. El meu amic va dir : això no és el que haviem quedat !. L'encarregat va explicar la història del tema
- les bodegues tenen un cupo de producció en funció de la superfície corneada, i si un any els ceps produieixen una mica més, no el poden embotellar. Millor hauria de dir, no el poden embotellar amb la seva DO. El que fan és portar certes quantitats a una altre comunitat autònoma ( que no està a més de trenta quilómetres en cap cas ! ) i que allà l'embotellin sense batejar-lo com la DO en el que va neixer, i tan sols reflectir la província en que ha estat embotellat.
El resultat és un gran vi "cosechero" excel·lent, que te un preu que no arriba als dos euros, i que és un "pata negra" disfraçat de xai".
Vosaltres jutjareu si això és una llegenda o una història, però el vi que jo vaig tastar era magnífic.

Els supervins ( guia del 2013 )

El dilluns vaig assistir a una cata de les que organitza la cadena de supermercats Bonpreu, i ull, GRATUÏTS. Haig de reconèixer que tenen un espai molt agradable per fer les activitats, i les persones que porten per les activitats enològiques les trobo molt encertades.

L'activitat era la presentació del llibre "Els supervins". Vaig trobar el títol suggerent, i cap a la cata. El que volia dir el títol era : els vins que pots trobar al súper, i el criteri és que siguin de distribució a tot l'estat espanyol, i que estiguin en les cadenes de supermercats grans i típiques ( no cal que digui noms ).

Un segon criteri és que valguin menys de set euros ( 7 € ), cosa que per mi també està molt be, ja que li dono més mèrit a un bon vi sense un preu disparat. Aquesta edició té també un apartat per caves de menys de 12 euros, i una part de "megavins" de menys de 14 euros, per si algun dia fem un extra o anem convidats i hem de quedar una mica millor que bé.

El llibre el va presentar el seu autor, Lluis Tolosa, que te molt bones dots de comunicador, i està acostumat a dirigir be xerrades en públic. Cal destacar que no ha de tenir àvia, per que d'entrada va ensenyar una mica massa els seus mèrits, tot i que després ja no va insistir tant en medalles.

Vam tastar tres vins :

- Milflores, un rioja jove d'un preu per sota dels cinc euros, fàcil de beure i molt floral i lleuger, sense els finals enfustats clàssics dels rioja. Molt correcte i un gran "tot terreny", però pel meu gust una mica massa fàcil.

- GR-174, que és un priorat amb un molt bon cos, una musculatura equilibrada que passa deixant emprenta però sense estridències ( per cert, resulta que és un celler propietat de les bodegues Castell de Perelada, que està diversificant molt la seva cartera de vins ). Per sota dels 7 €




- Cinc Finques, que és un empordà coupatge de cinc raïms conreats en cinc terrenys òptims per a cada tipus de raïm. Gran estructura sense estridències, que deixa saborejat una barreja de gustos i matisos fantàstica. Pet sots dels 7 € també.

Tots aquests vins estan a la guia dels supervins, i vaig comprar-me el llibre ( 16 euros ), em sembla que pararé de comprar llibres, tot i que penso que a aquest li trauré força profit !

La futura vinya de Can Masclans arrenca

feixa de més a prop de la carretera ( 24 ceps )

El cap de setmana passat va ser una meravella. Després d'un grapat de dies d'aigua aigua, per fi els cels ens eren propicis ( semba de l'Astèrix aquesta frase ). Havia passat tot un cap de setmana tancat a casa i llegint, i tenia un veritable "mono" d'anar al camp i fer feina.

L'herba ara, amb tanta aigua, no para de créixer, i el que encara no havíem fet ja era enormement gran i alt ( els camps encara no desbroçats de Can Non ). Les feixes estaven summament enfangades i no era possible passar el tractor. La única feina possible era la desbroçadora, i de veritat que per acabar encara tenim per dies i dies ( pot ser que quan acabem el començament ja estigui de nou crescut ).

feixa de dalt, la gran, a mig treballar, 26 ceps

A la zona de Can 10 ( Masclans ) com que encara no s'havia treballat les feixes de vinya, el terra estava més dur. En Miquel ha pogut passar la fressa, i el resultat és aquesta meravella. Per cert, dels 50 ceps ja han sortit tots, i sols un encara és pràcticament un petit borró ( tots els altres estan molt ben crescudes ).

Una altre feina que hem fet ha estat regar els ametllers amb uns "polvos" per eliminar el fong de les arrels que fa que la fulla tingui com una malura que és semblant a una berruga de color vermell. Aquesta malura també és dels presseguers, i hem tractat tant els del Corema com els de Can Non. Avui he pogut fer tres ametllers de Can 10. M'han dit que l'arbre agafarà el producte per les arrels i combatrà el fong que es mostra a les fulles. Si a la primera no es cura, caldrà repetir la feina en quinze dies ( es a dir, Corema i Non cap al 15 de maig, i Can 10 el 20 ).

Per cert, haig d'estar al cas per que en quan surtin els microgotims posar el sofre !

Aquí hi ha un reportatge de com està ara de canviat el camp de Can 10.

L'inici del gran vi Syrah ( pot ser d'aquí quatre anys, o més )

Sant Jordi 2013, un bon llibre de vins

Per Sant Jordi, en lloc de comprar llibres d’aventures, de viatges, .... m’he comprat aquest llibre de vins. En principi penso que la millor acadèmia de vins és l’ampolla, i que a mesura que en vaig bevent vaig aprenent.

Però de tant en tant val la pena donar-me un caprici, i aquest any ha estat aquest. El que volia és saber una mica en general, molt general, dels vins del mon. Una mica com tenir una “cultureta” a nivell global. 

Aquest llibre m’ha permès satisfer aquesta inquietud. D’una manera assequible, es a dir, sense fer servir vocabulari grandieloqüent i per iniciats ( que això ho valoro molt ) parla dels grans temes dels vins : tipus de raïms en el mon, com apreciar un bon celler per comprar vins, com saber llegir una etiqueta, com conservar el vi ( i si no tenim les condicions apropiades el que convé és beure’l ). També he valorat molt la part que dedica en el llibre a quines són les grans regions dels vins en el mon, i quins raïms estan associats ( Burdeos, Borgonya, Champanya, Alsàcia, Toscana, California, Argentina, Xile, .... ).

També he trobat curiós com un autor anglès veu els vins espanyols, i els catalans. D’España destaca per sobre de tots els Ribera del Duero, i després els Riojas i Jerez.

Per pocs euros he tingut una bona visió del vi a nivell global, explicat en un llenguatge fàcil i desmitificador. L’autor, Oz Clarke, és un expert anglès, que fa molta divulgació a diaris, teles i radio.