Pagos del Moncayo, Garnacha 2010

Aquest vi m'ha permé descobrir una denominació d’origen que no coneixia, la Campo de Borja, de l’Aragó. 

Sempre tinc curiositat, i aquesta recomananció ha estat un éxit. Aquesta DO correspon a una zona a 60 km a l’oest de Saragossa, prop de Navarra. La principal etiqueta de la que fan difusió és la de l’excelència de la garnatxa.

Per mi, aquest raïm dona uns vins amb cos i amb gust de fruita dolça que els fa molt agradables de beure. Una gran zona catalana d’aquests vins és el Montsant, que també és una de les que m'agraden ( i en preu no es dispara com la seva veina Priorat ).

Avui he tastat aquest Garnacha-Syrah 2010, ( 65-35%), que te un preu molt molt bo, per sota dels vuit euros. 

A l’estiu els vins negres els trobo forts, però ara ja tinc el meu “truco”. Tinc l’ampolla a la nevera però la trec mitja hora abans, i em funciona molt be. Aquest cas, i amb aquest vi, ha estat una merevella.

Aquest vi te un color cirera fosc, i dona uns aromes de fruita madura, sense cap sensació de fusta, que s’agraeix. En boca te un pas dolç sense empalagar, i te un final suau que obre la boca per al plat que acompanyi. En aquest cas, ha estat amb una merevella de pastís de carbassó amb tomàquet i formatge fresc de cabra, que espero que ho trobeu aviat ( avui ? ) al blog  “el plat blanc”.

Penso que aquest vi és una gran recomanació, que segons el meu gust i preferències m’ha donat molt més del que m’ha costat.

El raïm, creixent i sa

La feina de la darrera setmana amb la motxila d'ensulfatar ha resultat positiva. Tenia racança de que plogués a la tarda o l'endemà, i llavors la feina hagués estat en va.

Els ceps van creient sans, i les fulles han aguantat el sulfat de coure i el sofre tota la setmana, i no hi ha cap símptoma de fongs. Es veuen encara amb la gota seca de color blanc-blau, senyal de que encara fa efecte el tractament preventiu.

Em fa molta il·lusió veure com va creixent el raïm, i cada any més encara. Ara és quan m'imagino mil i una situacions que podré pasar mentre l'estigui cuidant, i el gust que m'agradaria que tingui el vi quan el faci ( es a dir, una mica el conte de la lletera ). Somiar és gratuït, i donades les notícies generals que hi ha en el nostre entorn, pot ser sigui una bona vàlvula d'escapament.

Moment d'ensulfatar

Ara toca fer feina que sembla que no llueixi però és la única manera de que després puguem collir raïm en bones condicions.

Aquest cap de setmana ha tocat una feina feixuga, preparar els ceps per la calor. El primer que hem hagut de fer ha estat una "esquilada" com als xais.

Tallar les verges que han crescut massa, i treure les que no tenen cap raïm i estan tapan les que si en tenen. És fàcil de dir, però he trigat bastant.





Aquí hi ha dues fotos, una abans i l'altre després.

Finalment, quan he tret el que no serveix i tapa, ve la feina de sulfatar ( o ensulfatar ). L'operació consisteix en disoldre sulfat de coure ( blau ) i sofre soluble ( groc terròs ) per ruixar tot el cep, les fulles i el raïm. D'aquesta manera s'evita l'aparició de malalties tipus fongs i altres insectes. Quan vaig acabat els ceps, amb la mica de líquid que ens quedava, va haver una oportunitat per a les oliveres, que no les haviem cuidat gens.
Quan vaig acabar, vaig estar molt content i també molt cansat. Les feines que no em venen de gust, quan les acabo, em donen més satisfacció. Per cert, en aquesta darrera foto també surt el fotògraf, tot i que una mica d'incògnit

Victorino, un gran negre de la D.O. de Toro

Aquesta setmana he tingut una bona sorpresa. En un dinar de feina hem tastat un vi de la D.O. Toro, i es deia Victorino, com el nom d’una gran ramaderia de braus. Amb aquestes semblances tant podia ser una meravella com un altre exemple de marketing. Han intentat que jo escollís el vi, però he sortit guanyant no fent-ho.

A l’etiqueta posava raim Tinta de Toro, i no tenia cap referència d’aquest tipus. Un cop a internet, sembla que és molt semblant ( o la mateixa ) que a Catalunya en diem garnatxa negre.

Aquest vi ha estat excel•lent pel meu gust. Uns aromes dolços i no gaire més, per que han servit l’ampolla una mica fresqueta, i tampoc és qüestió d’estar molta estona amb el nas dins la copa. En boca te una entrada suau, amb un bon equilibri entre la fruita dolça tipus cirera i la fusta, que no destaca però que es nota. M’ha resultat molt agradable.

Presenta un final que obre molt el paladar, i no m’ha deixat constància del grau alcohòlic que te ( uns 14,5 º ).

M’ha agradat molt, el problema és el preu que te, que després he vist a la xarxa ( uns 35 euros l’ampolla ) però per mi ha estat un gran, gran vi i una excel•lent oportunitat tastar-lo.

Nita, un Priorat que convé tenir en compte

Sovint quan penso en un vi del Priorat també tinc associat un preu car, es a dir, considero que estan molt valorats. Aquesta setmana en un restaurant varem escollir el Nita, que no es disparava de preu. Aquest vi és una barreja de raïm garnatxa, carinyena i syrah.

Presenta un color vermell molt intens, i te una olor molt afruitada. En boca és molt obert, i deixa un paladar obert al que vindrà després ( és a dir, no domina ni tapa el que mengis després ). No te notes de fusta, i deixa un gust molt equilibrat i una mica dolç, provinent de la garnatxa que és el seu principal protagonista. Per a mi ha estat una gran sorpresa, per el que et pot oferir en comparació amb el preu en una bodega ( sobre uns 11 euros ) i disfrutar-ho a casa.

Una cosa que m’ha sorprès molt ha estat que, buscant a internet, molts comentaris sobre aquest vi són calcats uns dels altres ( pot ser hi ha un primer i els altres són els successors). Penso que un dels punts forts d’un blog és donar una opinió personal, i repetir el que altres diuen sense aportar res és pobre.

Per cert, una curiositat d’aquest vi és que el nom ve d’una avantpassada de l’enòloga, que era de cal la Nita.

Aigua i primavera

Per fi la primavera s'ha animat, i després d'un hivern estremadament sec està començant a ploure amb una certa regulatitat. El camp ho necessitava, i amb aquesta aigua, que ha caigut repartida i sense fer mal, els arbres estan brotant i es vesteixen d'un verd nou que és un goig de veure.

Ara ens toca la feina d'escampar fems, que els obtenim de la hípica del costat. Els hem tingut força temps fent pila, i ara ve la feina de repartir-los, i de passar el tractor.

El tractor, es a dir, el tractoret, el teniem en reparació. Entre una cosa i l'altre el mecànic ha trigat molt a acabar-lo. Sembla que era el circuit hidràulic, però s'ha complicat amb feina de cotxes més urgents i tambe amb una visita de lladres al taller, que han netejat els vehicles de bateries i cables de coure. De totes maneres, aquest pont ha sevit per avançar feina endarrerida.

Com que ja tenim una edat, la foto a "penjar" avui és la de la parada a mig matí per fer un café ( visca els termos ). No la fem sempre, però em sembla que ens hi acostumarem ràpid. Qualsevol cosa pot convertir-se en una taula, que ni els millors locals poden superar aquest moment de satisfacció.

Vi blanc Montenovo 2010, D.O. Valdeorras (Galícia)

Aquest vi blanc ve d’una de les quatre DO de Galícia, Valdeorras, i és un vi monovarietal de raïm autòcton Godello. Es tracta d’un vi jove, d’un color groc pàl•lid molt net. Te una olor molt fresca, i en boca presenta una entrada fàcil, i m’ha recordat fruita tipus poma, pera i una mica d’herbes. Obre molt el paladar, i te un final suau en el que no es nota gens l’alcohol. Acidesa perfecte, que sovint és un dels problemes que jo trobo amb els vins blancs.

El preu és d’uns 9 euros, i acompanya donant complicitat però sense eclipsar plats de peix. Ha estat un bon descobriment, i penso tenir-lo en consideració quan torni a veure vins amb aquest tipus de raïm.

Fàbrica de cerveses Moritz a BCN

Tenia interès en visitar l'antiga fàbrica de les cerveses Moritz, que havia llegit en les revistes dominicals que s'havia rehabilitat arquitectònicament i també des de l'òptica de la fabricació de cervesa.
He anat a aquesta fàbrica, a la ronda de Sant Antoni, i he quedat meravellat. El local actual està a mig recuperar. Ara tenen a la planta baixa un bar, i als sòtans han recuperat l'antiga fàbrica de cerveses que sobre el 1860 els Moritz havien creat.
És una restauració "fashion", de la ma de l'arquitecte Jean Nouvel ( famós dins dels "enterats", i ha fet entre altres coses l'edifici Agbar a plaça les Glòries ), i a més d'invertir molts, molts diners, han creat una sèrie d'espais per aconteixements ( passarel·les de moda, reunions, presentacions d'empreses ) a més d'una micro cerveseria on es consumeix la cervesa que es beu en el local.
Varem tastar la cervesa lleugera i l'epidor. En general les vaig trobar més aromàtiques i menys aspres que les embotellades, i es bevien fàcilment. Jo sóc de cerveses fortes, però amb aquest tipus d'elaboració i beguda en el mateix lloc em va donar la sensació de que era una manera diferent de disfrutar d'aquesta beguda i que havia de ser més fàcil d'aconseguir seguidors de la beguda.

Per cert, encara han d'obrir zones de comprar i beure vins i de comprar i menjar pans artesanals.

En resum, segons el meu parer és un molt bon lloc per beure cervesa, i segur que serà un local de moda tant des del punt de vista d'arquitectura com de veure i deixar-se veure entre la gent "pija" de Bcn.

La primavera esclata !

Amb les darreres pluges les plantes comencen a animar-se. Els arbres, que estaven parats i assedegats, ara intenten obrir-se pas amb brots tendres, i l'espectacle és una merevella.

M'he possat dins del cirerer i podia escoltar un concert dels insectes polinitzant les flors. Ha estat impressionant.

Les figueres també broten, però sembla que treuen ja unes figues, que penso que no poden ser les que a finals d'estiu siguin bones per menjar. Suposo que haurà d'haver una segona brotada, però fins ara no m'havia fixat. Hauré de preguntar-ho per saber si estic errat o no.

El meu company Miquel m'ha fet aquesta darrera fotografia podant els brots tendres dels avellaners. És un fidel reflexe de la feina feixuga que cal fer per tal de poder collir els fruits. Per cert, aquesta feina mal feta dona lumbago, en dono fe.

Albarño Terras Gauda O Rosal 2008

Aquesta vegada presento un nou tipus de vi blanc que em faltava, un albariño. Aquests vins no són d’una zona, són d’un tipus de raïm. Aquest està elaborat en un 70 % per raïm albariño, i la resta d’uns tipus anomenats loureire i caiño que no havia sentit mai.

Aquest vi està fet a la vall de O Rosal, a Pontevedra, del riu Miño que te un clima amb temperatures suaus i molta pluja. Pertany a la D.O. Rias Baixas. El disseny de l’etiqueta m’ha agradat, i al celler me l’han recomanat.

És d’un color groc verdós, i en boca es presenta lleuger i amb un petit punt de carbònic, que el fa agradable. Te un cert regust de fruita lleugera, pot ser poma, pot ser no, però amb molt poca acidesa ( que per mi és un dels defectes de bastants vins blancs ).

En resum, m’ha agradat bastant, i el preu ( vora els 10 euros ) fa que sigui una bona elecció tot i que no és un “xollo”.