Ha arribat l’oli

En la vinya aquest any la novetat a destacar entre totes ha estat dedicar-nos, i ha valgut la pena, a les oliveres. He comptat que hi ha en total 47 oliveres, que van des de les molt joves fins a una gran. La majoria són joves, pot ser una trentena no tenen un tronc de més de cinc centímetres de diàmetre.

Un dels problemes que tenim amb aquestes oliveres és que feia temps que no es cuidaven, i les branques havien crescut molt amunt i no arribem. L’hivern passat ens varem donar una mica compte, i algunes les poguérem podar ( unes set o vuit ). També hem hagut de treure moltes males herbes que ofegaven els arbres, i feia que l’olivera hagués de lluitar amb altres plantes competint per alimentar-se. La tardor passada varem netejar una feixa, i aquesta tardor hem netejat un altre, i encara ens queden un parell. Tot arribarà.

Per l’octubre varem collir les olives verdes per fer olives de taula ( veure entrada de 24 d'octubre de 2010 ) i ho varem fer de les oliveres de les feixes menys cuidades, i collirem d’uns vuit o deu arbres. La resta, des del Pont de la Puríssima fins el dia de Sant Esteve.

Al començament les collíem una a una, i les posàvem en caixes de fruita, de les que sobren en les parades del mercat els dissabtes ( al migdia passava pel mercat, i demanava de les que llençaven les que tenien malla prou fina per que no passessin les olives ). Després hem millorat la tècnica, i amb unes teles de ràfia al terra ( que el meu company li dona el nom de borrasses ) les fèiem caure, i les passàvem a les caixes de cop, procurant anar treien les fulles que també cauen. Amb aquesta millora hem anat molt més de pressa, però havíem de vigilar no trepitjar cap quan ens movíem cap a treballar altres branques.

Un dels problemes és collir les olives altes. La solució és podar les branques per que no s’enfilin, però per això has d’haver-ho patit. Fèiem servir una escaleta de cuina de dos esglaons, i si encara la branca era molt alta procuràvem torçar-la per arribar. No m’agrada enfilar-me molt ja que em fa respecte una caiguda.

Al final, ha estat un èxit. Hem collit quasi dos-cents quilos d’olives.

Per passar a oli, ens ha sortit molt be la jugada. Ja ho vaig comentar a l'entrada del 12 de desembre de 2010 .L’hi hem portat les olives, i hem obtingut l’oli d’elles ( barrejades amb les olives que ell havia collit, però que també són d’oliveres del nostre poble ). La sort és que hi ha molins que pesen les olives que portes i et donen oli ja fet, però aquest en concret et dona l’oli que ha sortit de les olives que has portat.

Hem tingut un rendiment del 23 % en oli, que és bastant. Això vol dir que eren molt netes, i que estaven en molt bon estat. La feina del molí la cobren en funció dels quilos que portes, i més o menys ens ha sortit a un euro el litre traduït a producte final.

Estic molt content, i m’he engrescat per cuidar millor les oliveres aquesta campanya, procurant podar-les millor i abonar-les, ja que em sembla que fa anys que no reben abono.

Tinc l’oli en una garrafa gran de plàstic, i ara miraré com puc donar un bon acabat. No sé si passar-ho a ampolles de vidre ( en tinc de vi netes i buides ) i haig de rumiar com fer l’etiqueta.

En una entrada posterior ja ensenyaré les fotos del procés que han fet al molí per obtenir l’oli

Cata de whiskys amb els amics

Fa un temps que tenia ganes de fer partíceps a alguns amics la meva afició als whiskys. Per això vaig decidir organitzar jo mateix un tast, i veure com responien, si era capaç de transmetre una mica aquest món.

Un cop em vaig engrescar, vaig decidir que com a màxim podiem ser cinc. El pas següent va ser trucar i convocar. La resposta va ser molt bona, i tots estaven sorpresos i de seguida deien que perfecte.

Vaig preparar un power point per introduir el món dels whiskys, la seva obtenció, el que és un blended ( es a dir, un whysky de barreges d’altres ), com desxifrar el que vol dir l’etiqueta ( single, pure, straight, blended, grain, … ) i les diferentes zones.

Els whiskys que tenia per tastar van ser :
-Lowlands, un Glenkinchie de 10 anys, que m’agrada molt per la frescor que aporta, i que permet anar introduint molt be el tema de diferents zones
-Speyside : aquí tenia a casa un Glenrothes Select Reserve, que no te anys d’envelliment ja que és precisament una barreja sense la restricció d’anyades mínimes de bota. També vaig obrir un Macallan de 12 anys de bota de roure.
-Islay : Aquí vaig presentar la meva zona predilecta. L’altre dia en un aeroport vaig trovar un Bowmore de 17 anys a un preu molt bo, i també vaig treure un Bunnahabhain de 12 anys, que és una descoberta recent i el considero una merevella, a mig camí entre els islay i els speyside, amb els avantatges de tots dos i que no dona cap gust extrem.
-Per acabar amb la sel•lecció vaig presentar el whiskey americà Blantons, que ja n’he parlat ( entrada del blog del passat 5 de novembre ).

A l’hora indicada, quart menys quart més, van anar arribant els amics, i veure la taula parada amb sis gotets petits de “xupito” ja va ser una sorpresa.
Quan ja erem tots a taula vaig començar ràpid per la presentación, per què tots tenien la vista en les ampolles presents.

Mica en mica varem anar tastant cada un en l’ordre que están posats, i les cares que feien era una delicia. Des d’un que va arribar dient que no seria capaç de distingir res fins a un altre amic que no es creía que, creient que coneixia els whiskys, encara podía apendre tantes coses diferents.
Us puc ben dir que tots varem disfrutar molt, jo el primer. Els meus amics per que van descubrir el ventall de gustos i sensacions que poden donar els whiskys, i jo per que tan sols veure amb quina satisfacció tastaven cada malta i com descobrien tantes coses , era una “gozada”

Va obtener un gran reconiexement els dos maltes extrems, el Glenkinchie per que no coneixien cap Lowland amb la seva frescor i el Islay Bunnahabhain per el gust lleugerament fumat i a la vegada d’un final una mica dolç. També els hi va resultar una sorpresa tastar un whiskey americà amb un nivell alt de qualitat, ja que tan sols coneixien els normals disponibles en discoteques.

Comencem a fer oli

Un dels aspectes que encara no havia solucionat era què fer amb les oliveres de les feixes. Primer vaig trobar la solució fent olives de taula, però encara quedaven moltes olives. Si volíem fer oli, havia de solucionar com. Amb el temps que tenim per dedicar al camp, no em podia enredar amb fer l'oli jo mateix. Buscant, vaig trobar una alternativa. Hi ha molins d'oli que accepten olives, i en funció del rendiment que ells diuen et donen oli que ja han fet. Aquesta era una possible solució, però no m'acabava de convèncer.
Per fi vaig trobar una bona sortida. Un conegut del poble te oliveres, i porta les seves olives al molí, i rep el seu oli. Vaig tantejar-li la possibilitat de donar-li les "quatre olives que tenia", i veure si podia afegir-les a les seves, per rebre oli fet amb totes elles. D'una manera molt planera em va acceptar fer-me el favor, i ja tenia doncs la solució.
Dir solució no vol dir tenir-ho solucionat. Amb la dedicació que podem, volem donar, al camp, portem quatre matins collint olives, però arribo a casa molt content. Aquí teniu unes fotos del fet de collir-les, i de com estan ( la foto és de la caixa d'olives més maca, i de moment en portem vuit caixes, tot i que no les hem pesades ).
M'agradaria saber el rendiment en oli de les olives, i tinc entès que és entre quatre i cinc kilos d'oliva per litre d'oli. Ja ho explicaré quan tingui l'oli, que espero que sigui el millor del món ( com a mínim a mi m'ho semblarà ).
Amb la feina que dona collir a mà les olives, penso que ha d'haver sistemes mecanitzats per fer-ho, però si cal fer-ho a ma no m'extranya que sigui car l'oli.