Avui reconec públicament que haig de tenir més paciencia

La inquietud que tinc per fer i investigar coses del món del vi per mi mateix em va portar a intentar fer la meva pròpia collita de “criança”. La collita del 2009 la vaig mantenir en les botes ( sota l’escala, per suposat ! ) fins que va arribar la verema de 2010. Amb el nou most necessitava les botes, i era l’hora de veure i beure el vi de criança. Haig de confessar que tenia una aspro que matava qualsevol altre gust. Sols el podia veure jo, i tan poca quantitat que no tenia ànims de passar-lo a ampolles.
En aquests moments vaig anar a un tast de vins, i a l’enòleg que feia les explicacions li vaig preguntar si era “normal” aquesta amargor ( en aquests moments tenia una barreja de vergonya i curiositat ). La contesta va ser que calia al menys el mateix temps en ampolla que en bota, que el vi era un ser viu que evoluciona, i no es poden saltar passos.
Davant aquesta rotunditat, vaig passar a ampolles el vi, les he deixat ben a sota de l’escala, a madurar s’ha dit !.
Avui , amb aquesta pluja no hi havia res a fer al camp. Rondant per sota l’escala he tingut l’acudit d’obrir una ampolla, per veure com està el vi.
Quina meravella ! L’aspro ha evolucionat a una dolçor que dona un to totalment diferent al vi. Aquest Can10 Criança ( es com el vull anomenar ) és un vi ull de llebre 100 %, veremat al setembre de 2009 i mantingut en bota 12 mesos. Ara te 5 mesos d’ampolla, i segons aquesta teoria de que ha d’estar el mateix temps en l’ampolla que en la bota, encara li queda una mica . Presenta un color cirera fosc, amb un lleuger olor a fusta, pas suau en boca amb un final dolç amb encara alguna reminiscencia d’amargor, però poca.

ESTIC MOLT CONTENT !